Com s'evapora un Velázquez

La inquietant notícia que una part important de la col·lecció de l'empresari Muñoz Ramonet podria haver desaparegut després d'un litigi de quasi vint anys entre l'Ajuntament de Barcelona i les seves hereves sembla que no ha alterat excessivament les abatudes aigües de la política cultural, ja de per si bastant exhaurides i malmeses per la llarga crisi i per altres problemes sense resoldre. El sistema judicial ha acostumat el ciutadà a veure els processos com un viatge pel túnel del temps en què al final els imprevisibles resultats es transferiran successivament de generació en generació com si es tractés d'una maledicció bíblica.

El valor cultural de la col·lecció Muñoz Ramonet és excepcional i, malgrat aquesta calma pròpia de l'orquestra del Titanic , la pèrdua total o parcial suposarà un empobriment irreversible i incalculable del patrimoni públic artístic i arqueològic sols comparable al saqueig d'un museu sencer. Si a més es tenen en compte les magnituds econòmiques, ja es poden riure dels espolis que ens han avergonyit els darrers anys.

La qüestió és que des del 1991, any en què Julio Muñoz Ramonet va morir a Suïssa fugit de la justícia, que el perseguia per delictes d'ordre econòmic, un petit palau del carrer Muntaner i tot el seu contingut -en què hi havia un important conjunt d'obres d'art i antiguitats- podien haver sigut propietat de la ciutat de Barcelona. Però no va ser fins al 1995 quan l'Ajuntament es va assabentar que era beneficiari de tan generós llegat gràcies a una notícia publicada pel diari El País . Fins aleshores els hereus van amagar el testament i van gaudir sense límits de la possessió de l'immoble i de tot el que albergava. Fa poques setmanes el Tribunal Suprem va reconèixer la titularitat municipal, i no era poca cosa: peces arqueològiques, tapissos i retaules medievals, obres de Velázquez, Rembrandt, Boticelli, el Greco, Zurbarán, Goya, Fortuny, Murillo, Monet, Sorolla... i molts altres autors. Suficient en quantitat i qualitat per constituir un nou museu o ampliar els ja existents, continuant la gran tradició de la societat catalana d'enriquir el patrimoni històric artístic públic mitjançant donacions i llegats atresorats per particulars i famílies.

Fa més de dos mesos que l'Ajuntament va prendre possessió del palauet i de tot el que quedava a l'interior, i fa uns dies el va obrir a la premsa, cosa que va permetre comprovar in situ l'absència de bona part de les obres essencials, encara que sense tenir l'absoluta certesa del que ha quedat d'aquells objectes artístics i arqueològics que Muñoz Ramonet va voler llegar a la ciutat de Barcelona. Encara tardarem a conèixer l'abast de l'espoli. Si finalment es confirmés, ja no s'estarà parlant d'un nou litigi civil, sinó d'un cas de jutjat de guàrdia amb responsabilitats penals.

El que ens sorprèn és com pot ser que unes col·leccions d'aquesta rellevància, en transició cap a la titularitat pública per via testamentària, es deixessin a l'arbitri d'una justícia de funcionament tan lamentable com incert, i en mans d'uns hereus que ja havien manifestat una evident mala fe en ocultar a l'Ajuntament el llegat que li corresponia. I també és inevitable preguntar per què no es va fer ús de les eines que haurien permès a Generalitat i Ajuntament actuar d'ofici accedint a l'immoble, comprovant, inventariant i controlant les obres llegades mentre es litigava en els parsimoniosos tribunals.

En 1993 el Parlament va aprovar la llei de patrimoni cultural català, que establia aquestes possibilitats i ordenava als poder públics la màxima diligència en la protecció i foment del patrimoni artístic, històric o arqueològic, amb menció especial a l'espoli, establint entre altres figures protectores la del Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). Doncs bé, amb tan sols l'inici d'ofici de l'expedient de declaració per a la col·lecció Muñoz Ramonet s'hauria pogut imposar un control exhaustiu i concret per a cada una de les peces. Així, faria molts anys que aquestes peces estarien identificades, inventariades i inscrites en el Registre de BCIN, que entre altres peculiaritats inclou la ubicació exacta de cada peça i el dret de visita per al públic, amb prohibició als posseïdors de traslladar les obres sense autorització expressa.

Quan avui s'està viatjant a gèlides terres per negociar la franquícia d'un gran i llunyà museu que faci de colofó a la colonització eslava del Port Vell de Barcelona, resulta que hi va haver un temps en què els ciutadans podien haver gaudit de Velázquez, Rembrandt, el Greco, Monet, Goya, Sorolla, Fortuny... sense necessitat de sortir de la pròpia ciutat.