Benvinguda, Bankia...

El desastre de Bankia està posant en perill el sistema financer espanyol. No sé com acabarà, però segur que ens farà revisar moltes coses. Espero que sigui així i que, a la fi, tingui alguna conseqüència positiva. M'agradaria que fes revisar l'equilibri entre mercat i regulació.

És molt curiós el que aquests dies està passant en el maleït joc al qual s'està dedicant la política espanyola: el joc d'anar repartint responsabilitats i trobant culpables, en comptes de buscar un acord per trobar solucions. En aquest pim-pam-pum d'acusacions creuades, resulta gairebé increïble que molts ataquin especialment el responsable espanyol de la regulació del sector. No vull pas defensar l'actuació de M.Á. Fernández Ordóñez. Els fets demostren que hi ha hagut errors criticables molt importants de vigilància, i sobretot, d'omissió. Però no són acceptables les crítiques que surten precisament del cor de veus que durant anys han entonat l'himne de "Més mercat i menys regulació" o, dit d'una altra manera, "Més llibertat i menys intervencionisme de l'Estat". I ara acusen de poca regulació!

¿En què quedem? ¿No demanaven liberalitzar els mercats (el mercat del sòl, el mercat financer, el mercat immobiliari, el mercat laboral) i deixar actuar lliurement la iniciativa privada sense tants entrebancs per part de les autoritats públiques? Així s'ha predicat i així s'ha fet, tant aquí com a fora, els últims vint anys. I ara resulta que el problema de Bankia (iceberg del sector financer espanyol) és culpa de la poca regulació, que ha permès actuar massa lliurement als directius, seguint els seus interessos personals i els dels seus accionistes, o els dels partits polítics que els havien nomenat! Quin cinisme! Em recorda aquella sessió de fa un parell d'anys al Congrés dels EUA en què el president d'un dels grans bancs americans, quan li van preguntar si no veia que algunes de les coses que feia el seu banc eren estafes als seus clients, va dir que sí, però que ell les autoritzava perquè ell estava al servei dels accionistes, i no hi havia cap llei que les classifiqués com a delicte, ni cap regulació que les prohibís. És indignant veure com gent que ha reclamat la llibertat i la iniciativa privada per sobre de tot, qualificant l'Estat com un destorb, ara es queixa de la falta d'actuació del regulador per evitar tot el que ha passat.

Jo també defenso la llibertat, la iniciativa privada i el mercat, ja que els sistemes que les han suprimit han estat molt pitjors i dictatorials. Però el mercat només pot ser eficient i aconseguir un cert nivell de justícia i d'equitat si està adequadament regulat. És cert que hi pot haver, i que hi ha, regulacions mal fetes que destorben. Però en calen moltes i més profundes. L'objectiu de les empreses pot ser el benefici, sí, però no només el màxim benefici, ni el benefici per sobre de tot; les relacions entre empresa i treballadors han de basar-se en pactes lliures, sí, però sense sortir d'un marc legal (un temps màxim de feina, un salari mínim i, ¿per què no?, un salari màxim, sobretot en els serveis públics i en els sectors bàsics); les activitats de l'empresa no poden generar costos externs (sanitaris, mediambientals...) que després ha de pagar només la col·lectivitat. La competència en el mercat és bona, sí, però és una trampa quan hi ha un gran desequilibri de forces entre consumidors i empreses (fins a l'extrem del monopoli o l'oligopoli) que impedeix que funcionin els mecanismes teòrics de l'oferta i la demanda. El mercat no regulat és una selva i la selva és el paradís dels més forts. Quan es demana llibertat sense barreres, s'està demanant el dret dels forts a passar per sobre dels més febles i a oblidar els interessos col·lectius, tan importants com els individuals.

Si un sector proveeix un element tan bàsic com l'energia, l'aigua o els diners, pot tenir sentit que l'Estat l'ajudi, i fins i tot el salvi per evitar mals majors. Jo no m'oposo al fet que això es faci. És una cosa que no es faria amb un fabricant de iogurts o de neumàtics de bicicleta, que haurà de fer fallida si pren unes decisions empresarials lliures i equivocades. Però aquests sectors tan importants i protegits, que tenen garantida la demanda i les tarifes, no poden reclamar la mateixa llibertat empresarial que els altres; han d'estar regulats i han de tenir unes obligacions que passin per davant dels objectius de benefici. La qualitat del servei ha d'estar per sobre de l'increment dels guanys.

Poden actuar en aquests sectors empreses públiques o privades, però han de fer-ho com a concessionàries d'un servei públic, amb les obligacions i limitacions que això comporta. Entre d'altres, l'obligació de fer les inversions que millorin la qualitat dels serveis encara que no tinguin la màxima rendibilitat, o la de ser transparents en els sistemes de relació amb els clients i en els mecanismes de formació dels preus que paga el consumidor. I, d'altra banda, no han de poder passar d'uns límits en les retribucions als directius i als accionistes, no han de poder prendre decisions empresarials que posin en perill béns col·lectius i, en el cas del sector financer, no han de poder dedicar-se a negocis especulatius, o els resultats corresponents han d'estar taxats molt per sobre de les rendes del treball.

El 2009 es va parlar de "refundar el capitalisme". Crec que n'hi hauria prou actualitzant i implantant els principis de la socialdemocràcia.