23/03/2016

Bombes i impotència a la UE

4 min
Bombes i impotència a la UE

L’estació de metro de Maelbeek, a Brussel·les, l’he considerat sempre una estació fantasma. Durant els anys que he passat treballant a les institucions europees m’ha semblat una estació que passa gairebé desapercebuda, perquè les escales no són al centre d’una plaça o en una cantonada, sinó mig amagades en l’entrada d’una de les cases de la Rue de la Loi, i uns altres accessos són a sota un pont. No crec que en els mesos que fa que no la utilitzo s’hagi fet més visible. Però ara, de cop, malauradament, s’ha fet famosa, ja que ha estat, juntament amb l’aeroport, l’escenari d’uns crims que han provocat molt de dolor a molta gent, i molta por de cara al futur.

Aquest episodi de terror s’ha afegit brutalment a altres esdeveniments, diferents però també dolorosos, viscuts darrerament: a la crisi grega i, sobretot, als intents desesperats de persones per intentar arribar, sense aconseguir-ho, a la UE. Els escenaris geogràfics han estat uns altres, però també hem hagut de mirar cap a Brussel·les, perquè allà s’han pres les decisions.

No és exagerat dir que va ser molt discutida la solució de la crisi grega, que ha estat molt criticada l’actitud de la UE i de la majoria dels seus membres davant l’onada de refugiats, i que ha estat fortament rebutjada la solució que s’està proposant a través del recent acord amb Turquia.

Tant la crisi grega com la dels refugiats, però també les bombes de dimarts, posen en evidència les contradiccions de la construcció europea. ¿Com pot ser que l’entitat que, unida, representa encara l’economia més important del món, hagi estat incapaç de resoldre els problemes d’estabilitat econòmica d’una petita part del seu territori? ¿Com pot ser que un espai que és el primer mercat del món, on viuen, amb un acceptable nivell de benestar, gairebé 500 milions de persones, sigui incapaç d’acceptar i gestionar l’acollida d’un o dos milions de refugiats? ¿Com pot ser que els màxims dirigents dels estats europeus no hagin tingut cap inconvenient a acceptar un acord dubtós, transgredint valors ètics i fins i tot normes de dret que són la base de l’essència de la civilització europea? ¿Com pot ser que no hàgim sigut capaços d’evitar els grans nivells de frustració que s’han creat en unes minories de les nostres societats, i que han permès la seva manipulació i radicalització? ¿Com pot ser que costi tant d’entendre que combatre els terrorismes no és un tema d’exèrcits i de metralletes, sinó de recollir informació, de compartir-la, d’analitzar-la, d’intercanviar intel·ligència i d’organitzar conjuntament actuacions d’anticipació?

No tinc capacitat per respondre a totes aquestes preguntes; però vull donar una pista a partir d’una convicció: estem davant d’un problema d’impotència. L’actual UE és una organització impotent perquè és una construcció que s’ha quedat a mig fer. Ho explico una vegada més.

La UE, en el seu origen, era una iniciativa amb objectius polítics, com clarament diuen els tractats fundacionals. Avançava, lentament, però avançava. Alguns membres han dit sempre que no la volien completar. Altres han dit que sí, però potser només ho diuen. I alguns hi estaven decidits, però sembla que s’hagin refredat, o s’hagin diluït en un conjunt massa nombrós i plural. El resultat és que no té ni la força, ni la cohesió, ni els instruments per jugar el paper que li correspondria en un món globalitzat enfront de grans potències econòmiques i polítiques.

Per això ha retornat al procés de decadència que es va encetar durant la primera meitat del segle passat i que es va corregir transitòriament durant algunes dècades de la segona meitat. Durant aquest període es va passar d’un G-2 a un G-7, que després es va ampliar a un G-20, i que ara està retornant a un G-2 (però amb la Xina en comptes de Rússia). S’està perdent l’oportunitat d’un G-3 perquè, aïllats i dispersos, els estats europeus s’estan convertint en impotents i en residuals. Si observem els problemes que ens estan preocupant, tant econòmics, com de seguretat i d’ajut extern, hi trobarem una dimensió relacionada amb aquesta situació.

La impotència no és només de cara enfora. Tenim la unió comercial i, parcialment, la monetària, però manquen la unió econòmica i la política. Per això la UE no té els instruments que necessitaria. Davant de cada crisi ha faltat unitat, voluntat política, però també instruments. Moltes competències segueixen en mans dels estats, que no les volen cedir, sense entendre que aquests instruments en mans d’un estat del segle XIX perden eficàcia quan els problemes tenen un abast global.

Hem creat una moneda única però no hem dotat la UE dels instruments monetaris i fiscals que són imprescindibles per actuar davant de les crisis econòmiques. L’euro és un gran avenç, però sense una unió fiscal, un pressupost de tipus federal i un Tresor europeu, podria arribar a ser una trampa.

Hem decretat la mobilitat total de persones dins de les fronteres de la Unió, però hem deixat en mans dels estats la competència d’exercir les funcions de protecció, de control i d’acolliment, necessàries en aquestes fronteres exteriors. I no tots els estats tenen les mateixes capacitats per fer-ho.

Hem mantingut la voluntat de presència i d’influència en altres continents perquè allà també s’hi juguen els nostres interessos, però no hem establert els mecanismes necessaris per tenir posicions polítiques comunes respecte dels problemes globals. La UE no està present en el Consell de Seguretat de l’ONU, i els estats europeus que hi són no tenen cap capacitat d’influència.

M’agradaria poder tornar a baixar aviat les escales de Maelbeek i trobar una estació flamant i reconstruïda que sigui el reflex d’una UE finalment completada. És evident que aquesta construcció no es pot completar sense afegir-hi una dosi important de democràcia que acosti als ciutadans el seu funcionament i les seves decisions Però això demana un altre article...

stats