Seguint el cicle de diàlegs sobre la UE que organitzem conjuntament la Fundació Ernest Lluch i CaixaForum, fa uns dies es va poder assistir a una interessant conversa entre dues persones (un català i un valencià) que han viscut de forma directa el procés europeu durant els darrers vint anys: Josep Piqué (ministre d'Indústria i d'Exteriors durant els governs d'Aznar) i Pedro Solbes (ministre d'Agricultura i d'Economia en governs de González i de Zapatero i excomissari d'Afers Econòmics i Monetaris de la UE). Des de la meva perspectiva anterior, que és la de la dècada dels 80 i principis dels 90, em va agradar molt constatar la coincidència de tots dos en visions que jo comparteixo plenament i que m'agradaria deixar puntualitzades.
1. Política i economia. L'origen de la UE és una iniciativa política: intentar acabar amb les guerres entre els països europeus. Però aquesta finalitat política es va fer unificant a poc a poc les economies, creant primer un mercat comú i després una moneda comuna. Fins aquí les coses van anar endavant, de forma lenta però continuada, i la UE s'ha de qualificar com un projecte d'èxit, tant econòmic com de model social. A partir del moment en què es va fer necessari transferir, dels estats a la UE, aspectes de sobirania que afectaven temes més polítics (seguretat, política exterior, energia, fiscalitat...), el ritme es va anar perdent i fins i tot es va encallar. Això ha produït grans dificultats per fer front a la crisi global actual (Europa no se'n surt, al contrari del que passa en altres estats del món), i la manca d'unitat política ha convertit els estats europeus en actors residuals tant a l'ONU com al G-7 o al G-20.
2. Ampliació.El fet d'haver passat de 15 a 27 països membres, i ara a 28 amb perspectives d'augmentar, més que resoldre el problema de definició de l'objectiu final, fa cada vegada més complicat trobar consensos a l'hora d'enfocar-lo. Hi ha països que només busquen en la UE una unió comercial, d'altres que són partidaris d'una unió funcional amb cooperacions reforçades en alguns àmbits i d'altres que volen crear un nou estat amb una configuració federal, que pugui parlar en pla d'igualtat amb els EUA, la Xina, Rússia, el Japó... Aquesta indefinició o, més ben dit, aquesta multiplicitat de definicions és ara un element paralitzant per a la Unió.
3. Disfuncionalitat. L'estructura institucional que s'ha configurat no es correspon amb la que es necessita. En els estats democràtics, la sobirania s'expressa en els Parlaments i l'executen els governs. Però el Parlament Europeu, l'únic òrgan elegit democràticament, no actua com a tal, ja que les decisions clau es prenen en el Consell. En els estats democràtics, la capacitat executiva la tenen els governs. Però la Comissió no actua com a govern sinó només com a gestora dels acords del Consell. I aquest, que hauria de ser un Consell de vigilància (d'alguna manera, un Senat), ha acaparat tot el poder a causa de la reticència dels estats a renunciar a competències en favor del Parlament o la Comissió. Políticament, la UE no existeix més que com una reunió d'estats sobirans que posen en comú algunes competències, però sense acceptar ni un esquema confederal ni un de federal. La clara percepció externa de la manca d'un sistema institucional que permeti elaborar i portar a terme una voluntat política comuna és l'origen profund de la irrellevància política de la UE, dels dubtes sobre el futur de l'euro i de la desconfiança en la solvència d'alguns estats. Desconfiança que ha permès l'aparició de la famosa prima de risc per a alguns estats, un concepte inconcebible entre països que formen part d'una unió monetària!
4. Els dirigents.És comprensible sentir crítiques a la poca iniciativa o talla dels dirigents europeus, en especial del president del Consell (Van Rompuy), l'alta representat d'Exteriors (Ashton) i el president de la Comissió (Durão Barroso). Caldria enfocar les crítiques cap a aquells que els van elegir sabent les raons i les limitacions dels seus nomenaments. Es buscaven uns perfils baixos per assegurar que els estats mantinguessin el control. Això no passa, per sort, amb el president del BCE (Draghi), que té una personalitat i un nivell d'independència molt diferents. Per això ha tingut bastants problemes amb alguns governs.
Tots quatre són temes coneguts, però que ens haurien de fer reflexionar.
