31/07/2016

Entendre i resoldre el dèficit fiscal

3 min

És un tema que, des de fa uns anys, està permanentment sobre la taula de polítics i de mitjans, i que de tant en tant s’intensifica. Ara ha passat, entre altres raons, per un debat televisiu Junqueras-Borrell, i per un article de Mas-Colell publicat a l’ARA. No sóc prou expert per entrar en la polèmica. No és cap secret que estic en una posició més propera a la de Mas-Colell, com també a la de l’Antoni Castells, tot i acceptar algunes de les reflexions d’en Borrell.

Crec que el debat té sovint un caràcter massa tècnic i quantitatiu que no ajuda a fer que la gent l’entengui. La conseqüència és que molts van pensant que cadascú explica la seva versió, però que la dóna com una veritat incontestable basada en xifres, quan la realitat és molt més complexa, i depèn de molts altres elements. Sé molt bé que, quan parlem de diners, s’ha d’acabar parlant de xifres, però discutir només de xifres no serveix de res, ja que aquestes poden ser totes “certes”, però resultants d’aplicar una sèrie de criteris i pressupòsits diferents, i calculades en moments diferents. Per això m’agrada exposar cinc consideracions senzilles que haurien de ser a la base de tots els càlculs, i són fàcils d’entendre.

1. Solidaritat. Catalunya és un país que té uns nivells de benestar i de renda per sobre de molts dels territoris del seu entorn, amb els quals té superàvit comercial i comparteix mercat i institucions polítiques. Tant formant part d’un estat plurinacional com si fos membre de la UE, és lògic que hi hagi una certa transferència de recursos fiscals cap a altres territoris menys rics. El debat no és pas: dèficit fiscal, ¿sí o no? El debat és: ¿quin nivell de dèficit fiscal, i amb quina finalitat?

2. Objectius. La raó de les transferències és aconseguir la reducció progressiva de les desigualtats entre territoris, tant en renda com en benestar i en productivitat. Aquest concepte suposa transferències que complementin els serveis de l’estat del benestar, i també altres que provoquin una millora de la inversió productiva, per evitar un estancament crònic subvencionat. Implica també descartar l’anivellament total, i encara més que es produeixi una situació en què les transferències siguin tan fortes que les rendes finals dels territoris que les reben siguin superiors a les dels que les transfereixen. És a dir, cal mantenir el principi d’ordinalitat.

3. Mecanismes. Aquests processos es poden fer a través de quatre camins: amb una Hisenda pròpia i una quota de serveis i de solidaritat a l’Estat (concert); amb un repartiment adequat d’una fiscalitat suficient pròpia dels territoris, i una de l’Estat central o federal; mitjançant transferències de fons de l’Estat als governs territorials, o a través de serveis i inversions directes de l’Estat als territoris. És evident que la tercera (la que tenim), en la qual un govern recapta i uns altres governs són responsables d’organitzar els serveis, és políticament la més complicada. En discutir el sistema de finançament de la Generalitat, cal ampliar la visió a tots quatre aspectes. Segur que del dèficit en té la culpa tant el ministeri d’Hisenda com els ministeris que no inverteixen a Catalunya el que correspondria, per habitants, PIB o esforç fiscal. I segur que és millor que qui és responsable del servei sigui també qui fixa i recapta.

4. Progrés econòmic. Quins són els límits de les transferències? No haurien de passar del nivell que, si se supera, perjudica la capacitat productiva i competitiva de l’economia del conjunt. S’ha de tenir en compte la millora del capital humà, la inversió productiva i la inversió pública en infraestructures. Moltes d’aquestes es necessiten precisament en els territoris més productius, en benefici de tots els altres. Discriminar és perjudicar el conjunt.

5. Repensar les institucions. No sóc pas dels que pensen que la Transició es va fer malament, com ara està de moda dir. Però crec que és moment de repensar moltes coses del nostre marc institucional, i no només per raons fiscals, sinó també polítiques. Cal reformar la Constitució i cal un Estatut específic per a Catalunya, ara que tenim l’experiència d’aquests 40 anys. No sóc dels que s’oposen a fer una nova Constitució per a una Catalunya independent, però encara no està demostrat que sigui el més fàcil, ni el menys arriscat, i per tant el millor. No oblidem ni la UE, ni l’euro...

stats