Avui, 21 de novembre, fa 14 anys de la mort d’Ernest Lluch. La seva memòria segueix viva no només en la família i en els amics, sinó també en un conjunt d’espais acadèmics o polítics, tant a Catalunya com arreu de l’Estat, que han estat batejats amb el seu nom (carrers, places, sales, càtedres, biblioteques, seminaris, grups de reflexió...). I especialment a la Fundació Ernest Lluch; és allà on intencionadament conflueixen família, amistats personals, companys polítics, relacions universitàries i penyes esportives, una pluralitat que mostra la intensa passió de l’Ernest per tots els àmbits de la vida. Des de fa dos anys tinc el gust de presidir-la, i això justifica les explicacions que vull fer en aquest article.
La Fundació va néixer, fa 12 anys, amb la doble intenció de mantenir viva la seva memòria, el seu pensament i la seva obra; i també de projectar cap al futur les seves inquietuds, la seva voluntat de reflexió intel·lectual, els seus compromisos cívics i les seves aspiracions socials. La tasca de recopilar la seva obra i el seu pensament ja està molt avançada i a disposició de qui la vulgui utilitzar. Per això aquests darrers anys ha anat creixent la voluntat de la Fundació de, mirant cap al futur, orientar-se a oferir eines que puguin ser útils per ajudar a resoldre els problemes que té plantejats la nostra societat, especialment a Catalunya, però també a Espanya i a Europa.
Coincidim amb molta gent que una de les causes de l’actual crispació política és la dificultat de trobar camins de diàleg, sigui per manca de voluntat, sigui per visions partidistes o massa a curt termini. A vegades fins i tot sembla que alguns pensin que acceptar el diàleg sigui, ja d’entrada, una posició de feblesa i, per això, quan s’accepta es posen condicions prèvies, o es marquen línies vermelles que dificulten qualsevol resultat. La contraposició d’interessos és lògica i inevitable, i per això és necessària la política; però la feina dels polítics és resoldre problemes, no enquistar-los. I això és impossible sense diàleg.
El problema es dóna en el terreny de la política, però també en molts altres, incloent-hi els de caràcter públic. Els debats que tenen lloc als mitjans de comunicació, tant si són debats entre polítics com si ho són entre professionals d’altres sectors, sovint busquen intencionadament la confrontació més que el diàleg, i es converteixen en una successió de monòlegs en què prima l’espectacle per sobre de la reflexió constructiva i compartida.
Aquesta preocupació ha fet que, a l’hora de reorientar l’activitat futura, el patronat decidís que vol que la Fundació tingui un referent clar (l’Ernest Lluch) i un objectiu marcat (el diàleg). Amb aquesta intenció, vol fer tots els esforços possibles per convertir laFundació Ernest Lluch en un espai de referència del diàleg a Catalunya, un fòrum on es dialogui en públic i de manera oberta, des del coneixement i el respecte, de tot el que interessa a una societat democràtica, responsable i adulta. A través d’un format propi, ja testat des de fa tres anys en multitud d’ocasions, es vol convidar a dialogar persones rellevants i predisposades del món acadèmic, polític, social, econòmic i esportiu. No es busca la confrontació d’idees, sinó la pluralitat i la complementarietat fruit del contrast. Dialogar amb l’altre és el necessari primer pas per a una societat que aspiri a trobar respostes més sòlides als seus problemes. Qui accepta un diàleg amb algú que ja sap que té orientacions o conviccions diferents de les seves ha d’estar disposat a canviar algunes de les seves opinions, fruit de l’intercanvi d’idees. Dialogar no és arribar al consens, és prendre en consideració les raons de l’altre. Fins i tot quan es mantenen intactes les posicions després del diàleg, haver escoltat i haver considerat les altres raons et situa en un pla diferent del que hi havia en l’instant previ al diàleg intel·ligent, que no ha sigut inútil ni per als dialogants ni per als que l’escolten.
L’Ernest Lluch era un convençut partidari del diàleg. En el cas d’Euskadi, la seva convicció, aplicada i defensada amb valentia, li va suposar una incomprensió fatal. Per sort estem en una altra etapa, i la fundació que manté la seva memòria vol ser una eina, modesta però útil, de cara al present i el futur. Per això agafa el diàleg com a focus de preocupació, com a tema de reflexió interna i com a metodologia d’actuació pública.
