06/09/2018

Una casa a mig fer

4 min

Enginyer i exministreNo tinc cap dubte que molts dels problemes que estem vivint a Europa durant els darrers anys, i que s’estan agreujant darrerament en alguns dels països més importants, són en part conseqüència d’un procés inacabat i poc equilibrat. Us convido a compartir una reflexió feta aquest estiu.

Per construir un espai comú de convivència (fa un parell de segles es tractava d’inventar uns estats, ara són massa petits i necessitem construir una unió) cal combinar de forma progressiva i equilibrada quatre dimensions fonamentals: desenvolupament econòmic (aconseguir creixements de la riquesa i del benestar), progrés social (assegurar una distribució i un repartiment solidaris), estructures polítiques (bastir sistemes de govern estables a diferents nivells) i funcionament democràtic (assegurar participació directa o indirecta de tots en els nous poders). Amb tot això es podrà assegurar una identificació ciutadana i una acceptació popular àmplia del procés. Utilitzant l’al·legoria de la construcció podríem dir que amb quatre pilars (econòmic, social, polític i democràtic) es completarà l’obra amb èxit.

En el cas concret de la construcció de la UE es va començar, encertadament, amb els dos primers i es va anar aconseguint una acceptació ciutadana forta i creixent perquè els progressos de tipus econòmic i les millores de tipus social van ser apreciables, fruit d’una forta reducció de les desigualtats entre persones i de la convergència de les economies dels diferents països. Encara que els pilars polític i democràtic s’aixequessin més lentament, la millora general del benestar evitava que aquesta lentitud suposés un problema. A la casa s’hi vivia cada vegada millor i per descomptat molt millor que a fora, tot i que era evident que faltava instal·lar parts importants i imprescindibles de la teulada. Però mentre no plovia... no calia.

Era lògic pensar que quan vinguessin ruixats i tempestes les incomoditats podien ser importants. I això és el que ha passat els últims vint anys, i sobretot els últims deu. Les tempestes, que venien de fora, tenen alguns noms coneguts: globalització, desregulació del mercat financer, desaparició de la Unió Soviètica, revolució tecnològica, crisi financera als Estats Units... Però no és pas d’això del que vull parlar, sinó de les teulades o els pilars inexistents o foradats. I em vull centrar en dos: el pilar social i el democràtic.

Els vents i les pluges han remogut l’economia europea i han fet fer passos enrere a la seva dimensió social. La UE ha fet esforços importants per afavorir el creixement, però no han estat prou per assegurar una bona distribució de la riquesa, ni al nivell interior de les economies de cada estat, ni a nivell de les comparacions entre els estats. Al contrari, algunes de les mesures per lluitar contra la crisi han fet créixer les desigualtats tant entre ciutadans com entre estats. L’absència d’unes polítiques socials de caràcter europeu, juntament amb la impotència o passivitat de molts governs dels estats en aquest aspecte, ha creat una situació en què s’ha començat a parlar de “guanyadors i perdedors”, i, amb més o menys raó, s’ha anat atribuint a Brussel·les part de la culpa. Crec que hi ha hagut molt cinisme a l'hora de fer això, però que no ha faltat part de raó, ja que la dimensió social i solidària de la UE és clarament una de les seves mancances.

En augmentar la percepció d’aquesta realitat, ha augmentat la incomoditat ciutadana i ha augmentat el desig de la intervenció del sector públic per fer-hi front. La decepció ha sorgit quan s’ha constatat la inhibició dels governs estatals, en molts casos excusant-se en Brussel·les, i la impotència de les autoritats de la UE per manca d’eines adequades. Molts han sentit la deixadesa d’uns governs propers que no els escoltaven, i d’un govern 'central' a qui no podien acudir, ja que no hi havia camins directes democràtics. És evident que manquen elements de política social a nivell de la UE, i més institucions de caràcter democràtic que els ciutadans hagin escollit, i a qui puguin demanar comptes periòdicament.

Sense un pilar social europeu que suposi regulacions per evitar abusos dels poders econòmics, que creï una fiscalitat europea que permeti més transferències solidàries entre les àrees més o menys desenvolupades, i l’establiment d’unes institucions democràtiques que puguin intervenir en el control d’aquests mecanismes, no es resoldrà l’actual crisi política del conjunt de la UE, i es pot posar en perill la seva continuïtat. Sense teulada, la pluja provoca regalims per tots costats i no només és molesta per a les persones, sinó que destrueix mobles i teixits, i espatlla altres aparells necessaris per a la convivència.

Vull cridar l’atenció sobre el fet que la culpa d’aquesta situació no és precisament de les institucions europees, sinó dels governs dels estats, que, directament o indirectament, bloquegen el procés, sigui per insolidaritat perquè l’actual situació actual els afavoreix, sigui per la falsa il·lusió que tornant a substituir la casa per unes dotzenes de cabanes de branques podríem viure millor. Cal acabar la casa, però mirant molt bé quins són els dos pilars que s’han de reforçar.

stats