Valors vs. polítiques, un contrast funest

Al costat dels valors, cal indicar límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom

Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre les informacions i propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar-ne una de les causes: el contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.

1. Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”; valors d’origen històric cristià, tot i que els revolucionaris francesos, per proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que en la transposició a la pràctica econòmica i política dels últims segles han tingut unes derives que en bona mesura els han anat desfigurant.

D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de límits i es van proclamar de manera molt més compulsiva els drets derivats de la llibertat que els de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries, fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va veure molt més com un bon sentiment que com a obligacions i deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir. Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica.

Quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes que regulin aquesta dimensió

Ara fa 60 anys, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris, i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es va trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i incentivar un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscos en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra població. Si volem mantenir els nostres valors i, sobretot, si volem que no quedin en meres declaracions sense eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques de política econòmica. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastantes pistes i criteris per fer-ho.

2. Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts.

El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes que regulin aquesta dimensió.

El fenomen de la globalització en el camp comercial ha sigut enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats al món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que, a nivell local, hi ha guanyadors i perdedors. Els estats no han sigut capaços de corregir aquestes situacions -o no han volgut- amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral. No es tracta d’aturar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica.

Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’estat del benestar han sigut una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa, però, sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt d’una depressió i s’agreugen les desigualtats socials.

El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners i informació estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixi a tothom deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, pel respecte per la natura viva i per la garantia de sostenibilitat -ecològica, econòmica i social- de cara a les futures generacions.