02/05/2019

De la preocupació a la decepció i a l'esperança

3 min

Un petit relat de sentiments que, deixant de banda les moltes alegries que en l’aspecte familiar i personal he viscut durant els darrers mesos, es concentra exclusivament en els que m’han provocat alguns fets de caràcter polític que s’han esdevingut.

1. Preocupació. Les primeres setmanes de desembre, després d’haver estat testimoni presencial a París de la revolta del 'armilles grogues', i d’haver conegut els resultats de les eleccions a Andalusia amb la irrupció de Vox i el seu accés al Parlament, vaig veure amb gran preocupació com la dreta espanyola, i fins i tot un pretès partit de centredreta, s’ajuntaven amb els ultres per formar govern. En altres països del nostre entorn, ja fa temps que també existeixen forces polítiques d’aquest tipus, però en tots ells els partits conservadors s’han negat sistemàticament a acceptar el seu suport en situacions similars.

Vaig pensar que no només el fenomen extrema dreta arribava a Espanya, sinó que hi arribava amb una dinàmica pitjor, és a dir, amb una acceptació plena del seu paper en el joc polític. Això portava a preocupar-se del que podia passar el dia que hi hagués eleccions al govern de l’Estat, i de quines serien les seves conseqüències per al futur de les polítiques socials a nivell espanyol, i encara més, per a l’evolució del conflicte territorial català.

2. Decepcions. Al cap de poc, vaig tenir una gran decepció en veure com alguns partits catalans es negaven a aprovar els pressupostos estatals, cosa que provocava el final de la legislatura i propiciava noves eleccions amb totes les incògnites i perills sobre el seu resultat. Coincideixo amb moltes de les reivindicacions del sobiranisme català, però sempre he expressat el meu convenciment que només a través d’una clara ampliació del seu suport a Catalunya, i d’un procés de negociació amb un govern moderat a Madrid, es poden obtenir resultats positius que puguin ser després referendats pel poble, i obtenir el necessari suport dels gran països de la UE. Crec, per tant, que la decisió va ser un error.

Una segona decepció va ser comprovar que els dos partit més afectats per la irrupció de Vox optaven per neutralitzar-lo incorporant algunes de les seves propostes, en alguns casos fins i tot competint per veure quin dels tres anava més lluny. Això ha comportat que una gran part de la dreta espanyola hagi passat de la moderació a la radicalitat, amb tot el que això pot representar.

I, en tercer lloc, la més gran decepció ha estat el comportament de molts partits durant la campanya electoral, substituint raonaments, propostes i compromisos per insults, mentides i enfrontaments emocionals. L’estil que ja s’havia anat posant de manifest va cristal·litzar en els tres increïbles debats de la darrera setmana, que passaran a la història com a exemple del que no han de ser els debats electorals. Possiblement cal atribuir alguna petita part de culpa als moderadors, però cada participant és responsable del que diu i del to amb què ho diu. Crec que són debats que van desprestigiar la política, per molt que tinguessin una certa notorietat com a espectacle.

3. Esperança. Amb prudència, per no pecar d’ingenuïtat, la nit de diumenge passat va suposar un alè d’esperança.

La gran afluència al vot significa que, malgrat una creixent opinió pública molt crítica amb la política, la gent no ha optat pel “ja s’ho faran” (com havia passat en altres moments), sinó que ha decidit participar i dir cap a on vol que es vagi, i com vol que s’hi vagi.

El principal motiu de preocupació era la possibilitat d’una coalició de dretes i extrema dreta, que no ha estat possible. Per tant, desapareix per ara el perill de fer molts passos enrere en els aspectes socials i autonòmic, especialment en el cas català.

És bo que els partits amb millors resultats, tant a nivell espanyol com català, siguin aquells que darrerament han defensat posicions que es poden qualificar de més moderades respecte a altres proclames més emocionals o radicals. Són també els partits que durant els darrers temps han mostrat, sobretot amb paraules però també amb fets, actituds negociadores. I també són els partits que han donat més importància en les seves propostes als problemes reals de les persones, i a les seves preocupacions, en contrast amb grans visions de futur que, sent importants, no poden passar per davant del dia a dia, oblidant-lo.

No estic en situació de donar cap consell, però sí que vull dir que a partir d’aquest moment hi ha set forces polítiques que tenen una gran responsabilitat en l'organització del govern dels propers anys: són PSOE, Podem, ERC, el PSC, JxCat, el PNB i Bildu. Les eleccions l'han posada a les seves mans. Esperem que el seny estigui a l’altura.

stats