A Madrid no ens entenen?

Escric aquesta reflexió quan falten pocs dies per a les eleccions catalanes i amb la perspectiva de les espanyoles. Estic intentant orientar-me a mi mateix sobre el vot del dia 27, pensant en els possibles esdeveniments a Catalunya i a Espanya durant els propers mesos. Si dic que intento orientar-me és perquè no tinc certeses, a diferència de tants polítics i persones que sí que en tenen, o ho pretenen. Si formulo conclusions és a partir d’algunes hipòtesis personals que explico. He posat el títol que poden llegir en aquesta pàgina perquè crec que expressa una part important del problema en el joc estratègic català.

1. No ens entenen! Crec que la insistència en això és un dels nostres errors d’apreciació. Carai! I tant si ens entenen! Entenen perfectament dues coses: que el concepte que a Madrid es té d’ España pot quedar destruït sense Catalunya; i, més pragmàtic, que l’economia espanyola, fràgil i fortament endeutada, pot quedar en una situació molt difícil si deixa de comptar amb el motor de creació de riquesa que suposa Catalunya. No podem cometre l’error de no entendre per què fan el que fan, ni de menystenir la capacitat d’utilitzar les eines legals que tenen per evitar que passi el que no volen que passi.

2. Negociacions.La meva segona hipòtesi és que la futura relació entre Catalunya i l’Estat serà, en qualsevol cas, el resultat d’unes negociacions. Poden ser unes negociacions sobre una nova relació intraestatal, o unes que portin a la independència dins de la UE. Descarto que visquem un procés físicament violent, o de mútua destrucció econòmica. En qualsevol d’aquests dos casos, Catalunya ho tindria molt malament. Penso que es tractarà d’unes negociacions enceses, dures i bastant públiques amb l’Estat, i d’unes altres de paral·leles, i bastant més discretes però importants, amb la UE i amb els seus estats més grans.

A partir d’aquest convenciment cal posar al seu lloc els resultats del 27-S. Com que s’ha enfocat com un plebiscit sobre la independència, i no sobre la voluntat de decidir, sembla que això portarà a uns resultats molt ajustats, i a disputes sobre com s’ha de comptar el resultat des d’un punt de vista plebiscitari. Per tant, no és cert que un curt triomf del sí portarà a un camí accelerat cap a la independència, ni que un curt triomf del no hauria de portar a aturar el procés iniciat fa uns anys per aconseguir canviar la relació. Pot ser que la voluntat d’independència no tingui majoria, però no es pot oblidar que la voluntat de canvi, i de sobirania per decidir aquest canvi, té el suport probablement de més les tres quartes parts de la població.

A mi em sembla que el resultat del 27-S marcarà el tipus i el marc de la negociació que podrem proposar i exigir a l’Estat, i determinarà la força per demanar a la UE que ens doni suport en aquesta exigència.

3. Actitud negociadora. Es diu, amb molta raó, que l’actual govern de Madrid no té cap desig de negociar res. La meva hipòtesi (repeteixo que no pretenc estar en possessió de la veritat) és que en aquest moment no trobaríem voluntat de negociar enlloc, perquè a ningú no li convé, si fan càlculs electorals. En el punt a què hem arribat, els enfrontaments reforcen els lideratges dels actuals dirigents, tant d’aquí com d’allà. El govern català ja no pot fer passos enrere. Podria haver fet les eleccions després de les espanyoles, o escollir un objectiu plebiscitari que aglutinés més gent, però ara ja no pot fer-ho. I el govern del PP vol anar a les generals com “l’única garantia que Espanya no es trencarà malgrat el repte català”. Com més dures siguin les posicions de l’un i de l’altre, més es reforcen mútuament.

Mentrestant, a Europa hi ha una gran mandra d’intervenir en un conflicte que els resulta incòmode, tant per possibles situacions similars, com pel risc de desestabilització política i monetària d’una de les economies més grans de l’eurozona. Volen intentar evitar-ho.

4. Conclusió.Crec que la dificultat per orientar-me ve del fet que s’ha construït una disjuntiva (“independència, sí o no ”) que no retrata la realitat. Jo veig quatre opcions: 1) Independència peti qui peti. 2) Independència negociada. 3) Negociar una nova relació. 4) Quedar-se com ara, o pitjor. Jo em puc trobar còmode tant en la 2 com en la 3, perquè la veritable alternativa és “negociar, sí o no ”. Jo estic a favor del sí a negociar, per convicció personal, i perquè crec que això és clau per poder demanar l’ajut de la UE.