Necessitem mesures més adequades

No es pot parlar només de reduir la taxa d’atur sense mesurar també el nombre total d’hores treballades i la qualitat de l’ocupació creada

En el món de la salut és fonamental disposar d’aparells que ens permetin avaluar l’estat del malalt. Però, per tal que ens ajudin a fer un bon diagnòstic, hem de llegir els indicadors adequats. En un problema de circulació sanguínia, és fonamental conèixer la tensió arterial i no pas la temperatura del cos...

Amb la situació socioeconòmica d’un país passa el mateix. Estic convençut que, intencionadament o no, molts organismes governamentals fan servir un conjunt d’indicadors (PIB, renda per càpita, taxa d’atur...) que reflecteixen una avaluació incompleta i bastant esbiaixada de la realitat, i apliquen polítiques massa orientades a millorar aquests índexs i no d’altres. Quan es presumeix de millores en el PIB o en l’atur, i s’amaguen altres resultats, es crea una contradicció amb les percepcions individuals de la gent. Una part important de la desafecció respecte de la política ve precisament d’aquest contrast, i per això és necessari canviar, o almenys complementar, els índexs macroeconòmics que els governs utilitzen i publiquen. Poso exemples, de plena actualitat, que permeten entendre millor el que vull dir.

1. PIB, renda. El creixement del PIB és bo; però, per si sol, no és una mesura suficient de progrés. La renda per càpita és més aclaridora, ja que significa que l’increment de renda és superior al creixement demogràfic. Però no n’hi ha prou; si el creixement de renda ha estat mal distribuït o acaparat per una petita part de la població, s’han creat unes desigualtats més grans, i per tant s’ha empitjorat la situació. En mostrar el PIB, s’hauria de distingir clarament l’evolució de les rendes salarials i la dels beneficis del capital, i a més separar el capital productiu del capital especulatiu. Tots sospitem, o sabem, el que està passant des de fa uns anys, però si es donés més publicitat oficial a indicadors de desigualtat, podríem fer judicis més encertats sobre les polítiques.

2. Taxa d’atur. Igualment, si quan una persona es jubila l’empresa en què ha treballat substitueix el seu contracte indefinit per dos a temps parcial i de caràcter temporal, matemàticament s’ha reduït la taxa d’atur; però és evident que, tant des d’un punt de vista econòmic com social, la nova situació és pitjor que l’anterior. No es pot parlar només de reduir la taxa d’atur sense mesurar també el nombre total d’hores treballades i la qualitat de l’ocupació creada. També en tenim exemples ben propers.

3. PIB i transició energètica. El sistema energètic actual està basat majoritàriament a extreure combustibles del subsol, tractar-los, transportar-los a les centrals per cremar-los, produir electricitat, distribuir-la per tot el territori i consumir-la localment. Una altra part dels combustibles es crema als vehicles de transport. Podeu imaginar el cost que té tot aquest procés. Penseu què passaria si captéssim localment part del gran flux d’energia que rebem diàriament del sol, el transforméssim en electricitat o calor, i el consumíssim localment. El combustible seria gratuït, els costos de transport no existirien, i l’actual reducció dels preus de les plaques i les bateries faria tot el conjunt més econòmic. Ens diuen que cal fer-ho per raons ecològiques; però també, o més, per raons econòmiques.

He parlat d’això perquè aquesta transformació suposaria una disminució del PIB, cosa que a alguns els semblaria un pas enrere, quan en realitat seria una bona millora. Hi ha molts altres exemples que fan palès que cal relativitzar l’obsessió pel creixement del PIB, sense relacionar-lo amb altres índexs del benestar social. Creixement, de quin tipus? Creixement, a costa de què?

4. PIB, feina retribuïda i ocupació. Imagineu ara la gran quantitat d’activitats que es fan constantment, sense cap retribució en diners, en l’àmbit familiar, en cercles d’amistat, en l’àmbit cívic o voluntàriament en organitzacions sense ànim de lucre. La majoria d’aquestes activitats estan directament relacionades amb la cura de les persones, o amb la provisió de serveis bàsics, i contribueixen de manera impressionant a augmentar el benestar. Ara bé, en tractar-se de “feina no retribuïda”, no es comptabilitzen ni al PIB ni a la renda.

Hi hauria una manera molt fàcil d’augmentar falsament el PIB: intercanviant-se alguns serveis i retribuint-los. Es produiria un augment de PIB, de feina retribuïda i de rendes, sense cap augment real d’ocupació ni de benestar. Crec que el benestar disminuiria, ja que la professionalització disminueix l’empatia de la cura...

Amb aquesta última reflexió vull novament deixar clar el caràcter relatiu dels valors de segons quins índexs macroeconòmics. Hem de prendre consciència de la distorsió que suposa la no comptabilització d’aquesta ocupació oculta, fonamental per al benestar social. En aquest cas, hi ha, a més, una dimensió de discriminació de gènere, a causa del caràcter encara majoritàriament femení d’aquesta feina.

Els indicadors que fem servir correntment no detecten prou les malalties que realment tenim. Cal modificar-los.

Etiquetes