Polítics corruptes i ciutadans ganduls

Mentre seguíem amb preocupació les negociacions entre el govern grec i les autoritats europees, encapçalades per Alemanya, vam assistir a diversos enfrontaments dialèctics que recordarem els propers anys com una cosa que no s’hauria de repetir mai més, ja que els nervis i els errors dels uns i els altres van posar en perill, més del que ho va semblar, el futur del projecte europeu. No vull tornar-ne a parlar, però vull comentar que algunes de les paraules i arguments que es van sentir durant les discussions han deixat en bona part de l’opinió europea la idea que, des de fa temps, els polítics grecs han estat una colla de corruptes i els ciutadans grecs una colla de ganduls. Son dues afirmacions que, encara que tinguin alguna base, s’han de matisar molt.

Tot i que hi ha diferències entre Espanya i Grècia, sovint he pensat que no és impossible que alguna cosa del mateix tipus ens pugui passar. En parlo ara perquè he vist circular per la xarxa, sota el títol de Diario de un español cualquiera, un acudit graciós que permet treure conclusions similars en el cas d’Espanya.

Es tracta d’un diàleg en què un home explica que s’ha quedat sense feina “ por culpa de esos políticos sinvergüenzas y corruptos que deberían estar todos en la cárcel ”, però que ell segueix tirant bastant bé: “ A base de cobrar la ayuda, de trabajitos en negro sin IVA, de la subvención del comedor escolar, de comprar los materiales a nombre de mi padre (que tiene carnet de inválido), porque mi mujer cobra la ayuda de madre soltera (ya que no estamos casados), y también cobra el PER (ya que un amigo le hizo un contrato de unos meses pero sin ir a trabajar) ”. Quan l’altre li ofereix feina, evidentment la refusa...

He resumit en poques línies un text llarg i divertit, però amb un fons perillós segons qui l’utilitzi. Per això el comparo amb el que ha passat amb Grècia. Sé que no és el mateix un acudit que una encesa discussió política, però tots dos són càrregues de profunditat que poden fer a miques la imatge d’un país.

1. Corrupció. En els últims anys a Grècia hi ha hagut una gran irresponsabilitat dels governs i els polítics, una irresponsabilitat que els ha permès mantenir una situació econòmica i uns serveis públics insostenibles, i alhora assumir uns compromisos com a membres de la UE i de la zona euro que eren impossibles de complir. Per poder-ho fer han hagut d’ocultar la realitat i tirar pilotes endavant a base d’endeutar-se més i més. Aquesta irresponsabilitat, però, és compartida pels governs que els van admetre a la UE, pels bancs que van fer grans negocis donant-los crèdits i pels capitals grecs que mai no van tributar al seu país. Si de tot això en volem dir corrupció, fem-ho, però repartim les culpes a tots els que en tenen.

Tant allà com a Espanya resulta fals dir que la crisi ha estat només culpa dels polítics (encara que molts s’han equivocat molt en les receptes per combatre-la), i encara més fals dir que tots els polítics són uns corruptes. S’ha d’acabar amb la corrupció a dintre i a fora de la política, però tant aquí com allà, hi ha una enorme quantitat de polítics que no són corruptes, la qual cosa no significa que potser alguns no siguin força incompetents.

2. Ganduleria. La imatge d’espavilat i gandul que s’ha creat del poble grec retrata una part de la població, però l’hem de matisar perquè és enormement injusta per a tots aquells (espero que la majoria) que compleixen les seves obligacions de tipus laboral, civil i fiscal; i també per a tots aquells (molts) que estan en una situació angoixosa, sense feina, sense ingressos i, per tant, en plena pobresa.

Grècia no estava en condicions d’entrar a l’euro, però al seu poble no l’hi van dir. L’estat grec, i en part també l’espanyol, tenien una organització econòmica i unes institucions públiques menys desenvolupades i eficients que les dels països del centre i el nord d’Europa. Voler comparar la seriositat dels ciutadans d’uns països i dels altres sense tenir en compte l’entorn institucional en què viuen no és correcte. Precisament, el fet de pertànyer a la UE ha servit, i ha de seguir servint, per millorar aquesta situació. Això exigeix un gran esforç i molta disciplina per part d’uns, però ajut i comprensió per part dels altres, que també hi surten guanyant molt.

La UE va ser pensada així, i només seguirà endavant si és així.