Misc 14/02/2015

Què li passa al socialisme?

i
Joan Majó
3 min

Fa una setmana aquest diari em va fer la mateixa pregunta, en conèixer l’enquesta del CIS que situava Podem per davant del PSOE, en unes hipotètiques eleccions generals a Espanya. Vaig respondre de forma concisa, i em vaig quedar amb ganes d'explicar-me més.

1. Enquestes. Cal situar les enquestes al seu lloc –influència de la mostra, el moment, la 'cuina interna'–. Són importants, reflecteixen tendències, però no permeten ser interpretades com els resultats d’una votació. Aquesta feblesa encara és més gran quan els panorames polítics i socials estan en plena “ebullició” i existeixen noves circumstàncies i noves forces que desmunten els esquemes coneguts del passat recent. (En les catalanes del 2012 en vam tenir un exemple molt clar, i molt dolorós, per al govern de CiU).

Al marge del que acabo de dir, és indiscutible que, des de fa uns quants anys, tant el socialisme espanyol com el català estan en un fort procés de davallada en els resultats electorals. El perquè d’això és el que voldria analitzar, encara que sigui des d'una certa distància...

2. Socialdemocràcia europea. El model reeixit de creixement econòmic, de progrés social i de construcció de la unitat que va viure Europa durant les darreres dècades del segle passat ha estat en bona part obra dels partits socialdemòcrates, anant de la mà de les democràcies cristianes. Potser no sóc prou objectiu perquè hi vaig participar, però confesso que valoro molt l'època de Maragall a Barcelona, González a Madrid i Delors a Brussel·les. No l'hem de sobrevalorar, però tampoc la podem menystenir.

Va ser l'època de la socialdemocràcia i es va acabar als noranta, com a conseqüència de l'onada de pensament neoliberal, la caiguda de la URSS, el gir cap a la dreta dels governs de molts països europeus i el consegüent predomini d’aquestes idees en les polítiques de la UE. Les conseqüències són clares: desregulació dels mercats –especialment del financer–; reformes fiscals cap a una menor progressivitat i més desigualtat. També, una aturada en el procés de construcció d’institucions democràtiques europees amb un replegament cap a posicions més nacionalistes.

3. Incompetència i impotència. La primera dècada del segle és la culminació d’un creixement esbojarrat i desequilibrat, basat en l'especulació i l’endeutament, que explota finalment a partir de l’espoleta financera. En aquestes circumstàncies, els partits socialistes no van ser prou competents i sòlids per fer front a aquests corrents ideològics i en molts casos van pujar al carro del creixement fictici, les rebaixes fiscals, el desequilibri exterior i l’excés del crèdit.

Quan la crisi els va obligar a revisar les seves polítiques es van trobar impotents davant la pèrdua de sobirania en favor de les autoritats europees que, dominades per les ideologies liberals, es van entossudir a aplicar, i a imposar, receptes d’austeritat. Aquestes van anar resolent els problemes del sector financer privat a costa de reduir el consum, col·lapsar el creixement, fer créixer l’atur i augmentar les desigualtats.

4. Desprestigi. La profunditat i la durada de la crisi ha produït una enorme decepció en la ciutadania que ha afectat tant el govern europeu com els governs nacionals d’aquests darrers sis anys. Ha desprestigiat tots els partits que han governat en aquest període, però molt més els partits socialistes, ja que la gent potser no esperava altra cosa dels governs de dretes, però no entenia que els socialistes fessin el mateix. Aquests no han sabut, i cal acceptar que sovint no han pogut, fer el que sempre havien predicat. Aquesta desil·lusió ha portat comprensiblement a donar suport a posicions més radicals –populistes, extremistes, feixistes...– que han canviat el panorama polític de forma important.

5. Ara i aquí. A Catalunya, aquest malestar ha comportat un fort increment de posicions independentistes entre la ciutadania, davant el fet que el PSC no ha sabut posicionar-se adequadament, i ha estat un temps fora de joc. Segurament, el catalanisme històric del partit no es podia convertir en independentisme, però tampoc s’havien d’adoptar posicions gaire similars a les que han tingut el PP i el PSOE, que ha quedat situat en un espai dubtós que pot ser qualificat fàcilment d’anticatalanista. Aquest error, afegit als de tipus ideològic explicats, pot dificultar el seu paper futur. Cal que es revisi valentament. Esperem-ho.

stats