No vull exagerar ni dramatitzar, però crec que els propers mesos, passi el que passi en relació al problema territorial, viurem a Catalunya i a Espanya una situació de catarsi col·lectiva, és a dir, una voluntat de més transparència, de millor coneixement de moltes coses que ara es coneixen a mitges, de més autocrítica social i de més exigència de responsabilitats, als polítics, a les institucions democràtiques i també a les d’altres sectors socials.
Això pot ser molt positiu per al futur de la convivència: ens convé, i tots hauríem de contribuir-hi. Per això hem d’aconseguir que passi, i alhora hem d’evitar que es pugui convertir en una situació desbocada, basada en la demagògia, la deformació de la realitat i la manca de rigor en les anàlisis o els comentaris. Dic això perquè és freqüent que, per la coneguda llei del pèndol, es passi del silenci i l’ocultació al safareig. D’una manera molt planera m’agradaria comentar alguns aspectes que podrien ajudar a regenerar la democràcia, sense caure en aquests perills.
La palla i la biga. Tenim l’evidència que el que pretendran molts és exagerar les malifetes dels adversaris i evitar que es coneguin les pròpies. La mentida en l’explicació dels fets tant pot servir per exagerar una realitat com per dissimular-ne una altra. I el judici que es fa d’un mateix fet sovint és molt diferent segons si es tracta de fets propis o de fets aliens. És allò de veure la palla en l’ull de l’altre, però no la biga en el propi. Potser seria massa esperar objectivitat dels partits polítics o dels governs (actuals o passats), però sí que s’ha d’exigir a entitats i organitzacions independents, i molt especialment a les que tenen un rol de formació de l’opinió pública. No es pot exigir la neutralitat, perquè seria artificial, però sí que es pot demanar el rigor en les informacions i la pluralitat en les opinions.
La notícia i el rumor. Crec que la difusió d’informacions ha de tenir molt en compte aquesta diferència. En el món del periodisme es parla de la necessitat de confirmar la noticia amb més d’una font, cosa que és evident que no sempre s’ha fet. L’actuació dels mitjans d’informació tradicionals pot ser molt important en aquest període. La creixent importància de les xarxes socials pot suposar una contribució molt positiva a la millora de la transparència, sempre que puguem evitar que l’anonimat amb què es poden difondre fàcilment informacions no contrastades posi en perill la veracitat.
El gra i la palla. En el món de la justícia és fàcil distingir entre delicte, falta, irregularitat, omissió, error... Les lleis ho estableixen amb una certa claredat. Però en el món de la política això és molt més difícil, i sovint hi ha la temptació de posar-ho tot en el mateix cistell. És per això que caldrà saber destriar molt bé. Poso quatre exemples que em passen pel cap.
1. Si un alcalde ha decidit construir un poliesportiu que ha tingut un cost que les finances municipals no podien suportar, ha comès un error important de gestió i és responsable d’haver deixat l’ajuntament endeutat. Si en el procés d’adjudicació de les obres hi ha hagut irregularitats que han permès que fos una empresa concreta qui les fes, hi ha una responsabilitat afegida de tipus administratiu. Si de tot això n’ha tret algun benefici personal, de diners o d’altre tipus, ell o algú del seu entorn, es tracta d’un delicte de corrupció. Cal saber distingir...
2. Si hi ha hagut una operació d’aprofitament personal en un banc o en una caixa a través d’una operació que havia passat els controls del supervisor, és evident que hi ha hagut una responsabilitat directa i fonamental de qui ho ha fet, i una d’indirecta de qui ho havia de vigilar. Aquesta segona responsabilitat també s’ha d’exigir, però el vistiplau del supervisor no és excusa per a ningú.
3. Si una persona ha aprofitat el seu càrrec públic per beneficiar el seu partit, no pot ser que carregui amb tota la responsabilitat i la resta de dirigents pretenguin desconeixement.
4. Si una persona que té una responsabilitat política comet una falta o un delicte que no té res a veure amb la seva activitat, ha de ser judicada amb el mateix rigor, no menys però tampoc més, que un ciutadà qualsevol. Però a causa del seu caràcter de servidor públic, ha de fer front a la responsabilitat política, que sovint suposa l’abandó del càrrec a causa del possible escàndol.
Si, com en altres casos, sabem fer-ho bé, podem avançar molt cap a una societat més seriosa.
