Teories econòmiques, interessos i política
Sempre m’ha preocupat com poder fer que, en la vida política, les decisions dels que ens governen estiguin tan orientades com sigui possible als interessos de la gent, és a dir, que estiguin encaminades a resoldre els problemes col·lectius. No cal dir que una condició necessària és tenir un sistema que permeti que les persones que prenen les decisions hagin estat elegides democràticament. Però la democràcia sola no és cap garantia, com tantes vegades s’ha demostrat. Una de les dificultats la trobem en el fet que en la política es barregen conflictes d’interessos reals i legítims amb lluites personals. Una altra és que els polítics han d’utilitzar eines basades en teories econòmiques que no dominen. Em centro en aquest punt, és a dir, en el paper que juguen en la política les relacions entre les teories econòmiques, les ideologies i els interessos.
Una part molt important dels problemes de totes les persones té a veure amb el funcionament de l’economia: sobretot, amb la creació de riquesa i com es reparteix. L’economia ha estat objecte d’estudis, de teories, de models, fins al punt de convertir-se en una ciència que ha creat escoles de pensament molt divergents. No és estrany, ja que, tot i que es digui ciència i es parli de lleis, aquestes estan obertes a la llibertat de les persones i, per tant, a comportaments difícils de preveure. També depenen del punt de vista dels que analitzen la realitat. Els coneixements econòmics no són una de les característiques exigides als dirigents polítics. No els cal. Normalment, els dirigents polítics tenen els seus assessors o els seus col·laboradors experts en economia.
En tot cas, les teories econòmiques marquen gairebé sempre l’orientació de les grans decisions polítiques, i influeixen molt tant en els seus èxits com en els seus fracassos. Al llarg dels darrers cent anys hem vist que les teories econòmiques han estat considerades les culpables de grans fracassos polítics, o la base d’alguns èxits. Pensem en els clàssics i la gran depressió dels anys 30; en el keynesianisme i els anys de creixement sostingut; en els neoclàssics i la crisi financera recent; o en els defensors de l’austeritat pressupostària i els actuals problemes a gran part d’Europa... En gairebé tots els casos de fracàs, algú del món de la teoria ha acabat dient: “Ens hem equivocat, no era així”, com fa poc va fer Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal. Aquests reconeixements d’errors s’agraeixen intel·lectualment. Però, a l’hora de buscar culpabilitats, s’haurien de trobar en altres parts, i sobretot en el món de la política.
S’han comès dues grans equivocacions en el judici del que ha passat, i s’ha acabat concentrant les responsabilitats en els errors de les teories econòmiques, que hi són, però només són part del problema. El primer error és considerar l’economia una ciència exacta que, basant-se en els coneixements i les experiències del passat, pot assegurar què passarà en el futur si es pren una determinada mesura. L’experiència ha demostrat que en la vida social el grau d’indeterminació és immensament superior al de les ciències naturals. El segon error és creure que, davant d’un problema, els polítics actuen sempre en una direcció concreta perquè estan convençuts que és la millor per a tothom o, fins i tot, pensant que només hi ha un sol camí, com sovint han defensat els partidaris del pensament únic.
Sempre han existit escoles econòmiques divergents que han proposat solucions diferents, i fins i tot antagòniques, per als problemes. El polític té la possibilitat, i l’obligació, de prendre opcions. La primera d’elles és la d’escollir els seus assessors o ministres econòmics, que és la manera més clara de triar una escola de pensament. En decantar-se, està responent a una inclinació personal (diguem-ne ideologia) o a uns interessos concrets (legítims, o no tant). En el polític, interessos i ideologia són previs a la teoria, i condicionen la seva opció.
A part d’altres efectes, és clar que la política desreguladora del govern americà ha servit per beneficiar la capa més rica de la població. Igualment, la política d’austeritat defensada per Alemanya ha servit per reduir l’enorme endeutament dels seus bancs. Les teories econòmiques esdevenen molt sovint eines al servei d’ideologies o d’interessos. I serveixen també, si cal, com a justificació per no assumir responsabilitats polítiques.
