01/03/2013

La corrupció i la mentida

3 min

El president nord-americà Richard Nixon va haver de dimitir per haver mentit. No el van fer fora; va dimitir, però ho va fer perquè s'estava iniciant al Congrés un procés, que els americans en diuen d' impeachment , per destituir-lo. Ell s'hi va avançar. L'origen de tot aquell escàndol, el cas Watergate, van ser unes actuacions il·legals que es van produir en una seu del Partit Demòcrata, i que es va sospitar i finalment confirmar que havien estat organitzades des de la Casa Blanca. Recordo perfectament que una de les coses que més em va sorprendre de tot plegat va ser la claredat amb què la premsa, l'opinió pública i la gent amb qui parlaves allà et deien que el més greu de tot no eren les mateixes escoltes, sinó el fet que Nixon els hagués enganyat dient que no era cert i que ell no en sabia res.

Tots deveu recordar millor, perquè són més recents, els problemes de Clinton en el cas Lewinsky, que van estar a punt d'acabar igual. En aquest cas, també, independentment del judici que mereixin les seves relacions amb la becària; la indignació i les pressions perquè dimitís estaven sobretot basades en el fet que ell, en comptes de reconèixer-ho i demanar excuses, ho havia negat, i per tant havia intentat enganyar els ciutadans. I això, en la cultura política nord-americana, no s'accepta. No sóc pas un entusiasta del sistema polític dels EUA, però crec que en aquest tema hauríem d'aprendre la lliçó.

He pensat força en tot això aquests dies en relació amb el que estem vivint. Estem veient passar davant nostre una sèrie de fets en què, separats o barrejats, hi ha corrupcions econòmiques, fraus fiscals, ocultacions, actuacions il·legals i falsedats. No és el moment de parlar de tot això, però m'agradaria fer una reflexió sobre el que hi ha al darrere d'aquest últim aspecte: el menyspreu de la veritat. Ho faig perquè estic convençut que, encara que ens acabem trobant amb delictes molt més greus des d'un punt de vista econòmic o penal que no pas mentir, la falsedat és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics. Aquests sistemes estan fonamentats en la representació, és a dir, en la delegació que els ciutadans fan en unes persones que trien perquè els representin. Efectivament, a elles els confien la gestió dels interessos col·lectius i la tasca de facilitar la resolució dels problemes de cadascú. Aquesta relació no pot funcionar sense confiança. Els ciutadans poden acceptar que els seus representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les seves, poden acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els seus, poden acceptar que no siguin ni tan espavilats ni tan intel·ligents com esperaven, però no poden acceptar que els menteixin i els enganyin. Si veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema, i per tant saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. Si cometen un error i ho reconeixen, ho poden entendre i perdonar. Si aquest error és tan gran que suposa un delicte, ja actuaran els jutges. Però si els volen enganyar, a més de prendre'ls per poc llestos, s'ha esfumat tota la confiança.

Quan veiem que, en aquestes circumstàncies, un polític, a títol personal o parlant en nom del partit al qual pertany, menteix, la gent ha de pensar per força que en altres ocasions, en explicar el que ha fet o en prometre el que farà si el voten, també pot mentir, i per tant no tenen per què creure'l. D'aquí neix la manca de confiança en les promeses electorals dels partits, i es va destruint la confiança en les persones. Fixeu-vos que aquest és el fil en el qual s'aguanta la vida política i aquest és el més important origen de l'actual descrèdit de la política.

La nostra convivència social només pot ser estable si està basada en la veritat. Els polítics no poden mentir sobre el que han fet, els mitjans de comunicació no poden deformar la realitat que expliquen, els ciutadans no poden mentir, entre altres coses, sobre els seus ingressos. És per això que té tanta importància tot el que legalment es faci per augmentar la transparència, i és per això que, al marge de l'actuació policial o judicial, cal que el partits facin plegar aquelles persones que es demostri que han mentit, o de les quals es té una sospita seriosa que ho han fet. Això obliga evidentment que tots siguem absolutament intransigents amb els màxims directius quan resulta que qui menteix és el partit.

stats