Publicitat
Publicitat

La dificultat de decidir el vot

Aquesta setmana encetem un cicle d’eleccions que durarà bastants mesos. Unes, les municipals, són segures i immediates; les altres dues, les autonòmiques i les generals, són encara probables, perquè la convocatòria dependrà en bona part del resultat de les d’ara. No hi ha cap dubte que, al final del cicle, el nostre panorama polític pot haver canviat bastant. És bo que sigui així i que entrem en un període de quatre anys de menys agitació electoral. La paradoxa preocupant és que, sent tan importants els resultats de totes aquestes eleccions, l’ambient que més es respira entre la gent és d’una gran indecisió (“No sé a qui votar...”), fruit d’una gran perplexitat. Això no és gens bo. Voldria analitzar una mica el que està passant.

1. Novetats. La presència de nous partits, alguns de creació molt recent (Podem) i altres més veterans però que ara han passat a comptar molt més (Ciutadans i les CUP), ha ampliat notablement les possibilitats d’escollir, i ha trencat les inèrcies de molts anys de formacions conegudes i preferències consolidades. Hi ha noves opcions que han sabut recollir i reflectir molt bé el desencís dels ciutadans en relació a la gestió dels partits tradicionals durant els darrers vint anys, tant quan han participat en els governs com quan han estat a l’oposició. També han canalitzat la indignació per moltes pràctiques irregulars o deshonestes de persones d’aquests partits, amb la sospita de complicitat del mateix partit.

Crec que són molts els ciutadans que tenen ganes de canvi, però la voluntat de provocar el canvi topa sovint amb una manca de propostes clares dels nous partits, amb rectificacions constants sobre els seus compromisos. Aquest fet genera pors que hi hagi improvisació per falta de realisme i d’experiència, i que manqui seriositat a l’hora de formular promeses que no resisteixen una crítica mínimament rigorosa. Aquesta por retreu el vot.

2. Canvis i divisions. Mentrestant, tots els partits tradicionals han estat subjectes, durant els darrers anys, o bé a canvis de lideratge, o a modificacions importants d’orientació programàtica. Això ha provocat divisions internes, quan no escissions o abandonaments de militants. L’adaptació, necessària, a les noves circumstàncies no s’ha fet a través de processos tranquils, sinó traumàtics. No sé si no s’ha sabut fer bé o no era possible fer-ho d’una altra manera, però aquests canvis i aquestes baralles fan que l’elector no ho hagi vist amb simpatia i, sobretot, que ja no sàpiga si les velles opcions segueixen sent el mateix que eren fa uns anys. Perd el sentit del seu vot, que en altres èpoques sabia, o al menys creia que sabia, per a què serviria.

3. Perplexitat i indecisió. La coincidència dels dos fenòmens que acabo d’explicar porta molta gent a situacions de perplexitat. Les dues que he detectat amb més freqüència s’expressen així. L’una diu: “Crec que cal un canvi fort, crec que cal castigar els partits de sempre, però la veritat és que no m’acabo de fiar d’aquests nous, ni m’acabo de creure aquestes coses tan maques que ens expliquen. No sé si votar-los, perquè no sé ben bé on ens portaran...”

L’altra raona així: “No vull un canvi massa radical. Sempre he pensat que potser val més tonto conegut que savi per conèixer... Però resulta que el conegut també ha canviat i ara ja no el conec, ni sé on ens portarà...”

Crec que la paraula perplexitat és la que més s’adiu a aquesta situació. Diuen que hi ha més d’un 40% d’indecisos...

4. Criteris. Explico els criteris que jo faré servir a l’hora de decidir el sentit del vot. En el cas d’unes eleccions parlamentàries les coses potser serien més difícils, però en el cas de les municipals de diumenge ho veig més clar. Es tracta de posar al davant la confiança en les persones i el rigor en el plantejament dels problemes. Cal elegir persones que facin propostes concretes per al poble o per a la ciutat, que expliquin i detallin com les duran a terme, que diguin d’on sortiran els recursos per complir els compromisos, i que tinguin una trajectòria i un estil que faci que les seves paraules siguin fiables. Això té cinc noms: objectius, programes, propostes, recursos i, sobretot, confiança.

No pretenc pas que la meva manera, potser massa racional, de resoldre els dubtes sigui la millor. Però l’explico per si a algú li pot ser útil...

Riure, malgrat tot