Unes eleccions poden no arreglar res
El dia 23, cinc dies abans de l’intens cap de setmana passat, vaig distribuir per mail un escrit que resumeixo, un xic comprimit i matisat:
“Si el proper cap de setmana ens trobem que, d’una part, l’Estat posa en marxa l’article 155, i, de l’altra, el Parlament i el Govern catalans proclamen unilateralment la República Catalana, la situació pot ser dramàtica. La raó és simple: l’Estat no serà capaç d’imposar totes les mesures que ha anunciat sense utilitzar eines que sap que no pot utilitzar a Europa el segle XXI. I el govern català, sense les eines ni els reconeixements que sap que no té, no podrà desplegar amb efectivitat la declaració ni la seva llei annexa. Ni una cosa ni l’altra haurien servit per a res. S’hauria augmentat la crispació, es produirien conseqüències personals i econòmiques, i tots dos governs haurien fet un cert ridícul. Això suposaria un fracàs total de la política i una gran responsabilitat per als polítics que han gestionat la situació; un fracàs que no mereixen ni el poble català ni l’espanyol”.
Hem arribat aquí? En bona part, crec que sí. Confesso que no preveia que Rajoy convoqués de manera imminent unes eleccions autonòmiques, malgrat que m’hauria agradat que ho hagués fet el president Puigdemont, cosa que va estar a punt de fer. Tampoc preveia l’actuació agressiva de la fiscalia, i encara menys la decisió de la jutge, que només serviran per portar-nos a un escenari molt pitjor del que preveia. Tampoc he entès l’aparent desorientació del govern català a partir de divendres... Vull, però, centrar la meva reflexió en les eleccions del dia 21.
1. Dos aspectes de la situació actual. Vuit dies després, la segueixo qualificant de dramàtica, perquè ens promet un període, que ja ha començat, de gran confusió política i de desgovern, que pot significar problemes econòmics i socials per a molta gent. Però el punt més greu és que pot provocar acceleradament una fractura social a Catalunya. Durant les tres darreres dècades del segle passat la possible fractura s’havia anat reduint, i la convivència havia millorat molt. Durant el canvi de segle, la crisi econòmica la va revifar. I l’actual enfrontament polític amb l’Estat per motius identitaris la pot agreujar molt. No sé si unes eleccions com les del desembre poden ajudar a curt termini a disminuir el desgovern, i a mitjà termini poden permetre aturar i reparar la fractura social. Crec que dependrà del caràcter de les eleccions, de les candidatures, i del contingut dels programes.
2. Opcions polítiques. L’experiència europea de la segona part del segle XX ens va ensenyar que un pacte polític i social entre una dreta moderada i una socialdemocràcia, deixant de banda radicalismes dels dos costats, va portar progrés i benestar per a quasi tots i va produir el creixement d’una extensa classe mitjana. El combat polític va seguir existint, però dins d’un espai comú. Sembla que a Catalunya, en discutir l’aspecte territorial, tots plegats estem oblidant aquesta lliçó.
La divisió del país entre “espanyolisme” i “independentisme”, a més de no correspondre a la realitat, és perillosíssima de cara al futur. Crec que no és desencertat dir que la pluralitat de corrents ideològics sobre la configuració territorial que existeixen a casa nostra, tots ells lícits i comprensibles, es pot acostar a aquesta descripció: “unitarisme” (Espanya, una nació i un estat), “catalanisme no independentista” (Espanya, un estat plurinacional, federal o confederal) i “independentisme” (Espanya, un estat veí). M’atreveixo a situar en el primer grup el PP i Cs, en el segon el PSC i els comuns i en el tercer ERC, la CUP i el PDECat, encara que, qui més qui menys, té la seva “pluralitat” o conflicte intern.
3. Candidatures, programes i persones. Si en preparar les eleccions uns o altres obliden aquesta realitat amb voluntat de donar-hi un caràcter “plebiscitari” o “referendatari” (“o ells o nosaltres”), estan fent molt magres i inestables les possibles majories de govern, tal com ja hem vist aquests darrers anys. I, pitjor que això, estan partint artificialment la societat pràcticament per la meitat i fent així un trist favor a la convivència futura. Crec, per tant, que el paper que hi juguin el PSC, els comuns i també el PDECat pot ser clau per evitar aquest escenari.
Per altra banda, és imprescindible que, a més d’un posicionament en el tema de la relació amb l’Estat, els programes siguin prou clars en les orientacions de tipus econòmic i social, amb propostes concretes i creïbles. La importància del tema identitari no pot deixar de banda els problemes reals, suposant que aquests problemes es resolen només resolent el primer. Finalment, i amb coherència amb aquest prec, caldria que les candidatures barregessin més els ideòlegs i les personalitats simbòliques, amb gent de provada capacitat gestora per fer-se càrrec dels importants problemes de cada dia, que segurament s’agreujaran les properes setmanes.
Espero que les eleccions serveixin; si arriben...
