Eurocriticisme

No tinc cap recança a confessar que aquest article parteix d’una actitud una mica diferent d’altres. Normalment procuro que el que escric sigui el resultat d’una reflexió. En aquest cas, com ja veureu, conté també una certa dosi d’indignació i de tristor. Explico en primer lloc el perquè d’aquests sentiments, i segueixo amb tres reflexions estratègiques, i alhora molt pràctiques i concretes.

1. Sorpresa. És la paraula més adient per descriure la meva primera reacció en conèixer la declaració de Carles Puigdemont sobre la UE, amb uns atacs i unes desqualificacions inoportuns i exagerats, i amb la proposta d’organitzar un referèndum a Catalunya per decidir una possible sortida de la Unió. A la indignació inicial s’hi va afegir immediatament un sentiment de comprensió i d’empatia personal cap a ell, en comprovar fins a quin punt tant ell com un grup important de polítics catalans (alguns dels quals són amics propers a qui aprecio) estan patint una duríssima i injusta situació vital que, encara que en part era previsible, fa que possiblement els costi evitar que les emocions passin per davant de la racionalitat política. Això em fa comprendre els possibles errors que es cometen, però no m’impedeix qualificar-los com a tals. Expresso també, una vegada més i amb més força, una altra indignació molt més profunda envers aquells que han provocat aquestes inexplicables situacions personals amb les seves decisions polítiques i judicials.

Passo a fer les tres reflexions indicades, que actualitzen algunes de les que ja he anat fent, aquí mateix, aquests darrers dos anys.

2. Fora de la UE. Pot ser que tingui una visió esbiaixada, fruit de la meva experiència personal, però segueixo pensant que, per al nostre futur, tan important o més que discutir alternatives com monarquia o república, o independència o federació, és pensar i saber si podrem seguir participant en el procés de construcció de l’Europa futura, o si podem quedar aïllats com un petit estat independent. Crec que això és clau, i per això crec que els anglesos, tot i tenir moltes més eines com a estat que no pas nosaltres, s’han equivocat marxant. Sembla que en la negociació del Brexit ja ho estan experimentant i per això ara pretenen “marxar, però menys”... Amb aquest convenciment, no em cap al cap que se’ns demani als catalans decidir si volem marxar. Tampoc vull que, sense voler-ho ni decidir-ho, fem coses que ens en puguin deixar fora.

3. Aliats o adversaris. Ens dol, però ja ho sabíem, que en el conflicte actual tindríem un adversari poderós, que és l’Estat, i més expressament l’actual govern espanyol. Es va creure que es podria comptar si no amb el suport sí amb la neutralitat i la comprensió de molts estats europeus, unes actituds que podien portar a forçar una negociació amb Madrid. La passivitat amb què la UE mostrava aquestes actituds (“afer intern espanyol”) va fer prendre algunes decisions equivocades (“unilateralitat”) i ha fet cada vegada menys clara la possible i esperada comprensió. Com advertia la setmana passada en aquest diari, expressar ara la desil·lusió amb atacs directes contra la UE, i convertir-la d’alguna manera en un altre adversari, crec que és la pitjor estratègia que es pot seguir, ja que no trobarem aliats de pes i fiables enlloc més. M’alegra que després Puigdemont hagi rectificat, i m’agradaria que es puguin cosir els fils trencats, però tinc por que costi i que no sigui immediat.

4. Euroescepticisme. Una de les conseqüències d’aquest petit incident ha estat el fet de traslladar a l’àmbit català un debat que és viu i que vivíem des de ja fa molts anys a Brussel·les i en molts altres llocs d’Europa: el debat entre els tres corrents coneguts com a immobilisme, eurocriticisme i euroescepticisme. El primer representa una àmplia satisfacció amb l’actual model de la UE i el desig de conservar-lo. El segon, la voluntat de criticar i de reformar aquest model per convertir-lo en més social, i per reduir el pes dels estats en les decisions polítiques i situar-les en noves institucions comunitàries elegides democràticament. I el tercer, una clara voluntat d’oposar-se a la construcció europea proclamant la necessitat d’abandonar-la per retornar als antics estats sobirans del segle XX. Sense cap dubte, jo em compto en el segon i crec que és majoritari, malgrat les reticències de molts interessos creats que no voldrien canvis i malgrat els atacs de partits tant d’esquerra antisistema com d’ultradreta populista.

El que m’ha sorprès, indignat i entristit és que les paraules de Puigdemont poden ser interpretades, i segurament ho seran en molts llocs d’Europa, com un suport a aquest tercer corrent euroescèptic, que no penso que de cap manera sigui el que és dominant a Catalunya. Crec que tenim el dret i l’obligació de ser crítics, i el d’expressar simultàniament el suport decidit a la UE i preguntar-nos quina Europa volem.

Etiquetes