Les pitjors desigualtats

El creixement d’aquests darrers anys no ha millorat les perspectives de futur

Penso que els dos problemes fonamentals que té ara la nostra societat són les desigualtats i la sostenibilitat. Sembla un sentiment cada cop més general. Almenys a nivell de discurs; no pas a nivell d’actuacions. Vull fer ara una reflexió sobre la primera qüestió.

1. Desigualtats. La globalització ha contribuït molt a reduir les desigualtats mundials entre estats, gràcies a les oportunitats de desenvolupament que ha suposat per a molts països. Però, alhora, ha augmentat i segueix augmentant les desigualtats internes, tant en països ja desenvolupats com en els emergents. La raó d’això és que ha coincidit amb un procés de desregulació política i financera que ha permès una forta acumulació de riquesa tant en uns països com en els altres, a causa de la feblesa dels mecanismes que l'evitaven o la compensaven.

Quan parlem de desigualtats es pensa sobretot en les desigualtats de rendes, és a dir, d’ingressos econòmics. La principal política aplicada és la redistribució fiscal, i el principal mecanisme corrector és la transferència de rendes públiques, tant de tipus monetari (subsidis, pensions...) com en espècies (salut, educació...). És bo que es doni gran importància a la renda perquè és clau per a la vida; però crec que se n'hauria de donar més a dos altres tipus de desigualtats: les de patrimoni i les d’oportunitats. No només perquè totes dues influeixen en els nivells de benestar actuals sinó sobretot pel seu impacte en les rendes personals futures.

2. Perspectives. Vivim una situació de gran preocupació, i de creixent indignació. Cal buscar-ne les causes no solament en les dificultats actuals sinó, tant o més, en la manca de perspectives de futur, i en la foscor d’algunes d’aquestes perspectives. Fa 40 o 50 anys el nivell de benestar econòmic era molt inferior a l’actual, però la preocupació no era tan alta perquè hi havia la percepció de millora progressiva. Hi havia creixement econòmic, disminució de les desigualtats, i, aprofitant les oportunitats, funcionava el que es va batejar com l’ascensor social. Fa 20 anys, encara que seguíem creixent, també creixien les desigualtats a causa de l’acaparament de renda i riquesa per una part de la societat, fet que no va ser prou percebut, ja que es va mantenir el consum i la inversió a base d’endeutament. Fa 10 anys, la crisi i les mesures per fer-hi front van fer funcionar intensament l’ascensor, però de baixada. I és clar que el creixement d’aquests darrers anys no ha millorat les perspectives de futur, com evidencia l’atur dels joves, les feines precàries o el futur de les pensions. Llevat de situacions extremes, crec que les perspectives personals influeixen tant o més en la indignació que la situació present.

3. Esforç i oportunitats. He defensat, i segueixo fent-ho, les dues receptes bàsiques de la socialdemocràcia: mercat lliure però regulat per evitar grans diferències i redistribució fiscal per reduir les que es produeixen. Però cada vegada penso més que cal no centrar l’objectiu només en les rendes sinó també en els patrimonis i, sobretot, en les oportunitats, que són les que, combinades amb l’esforç personal, acaben determinant els nivells de benestar.

Cal no centrar l’objectiu només en les rendes sinó també en els patrimonis i, sobretot, en les oportunitats

Això vol dir que la redistribució de rendes, a més d’ajudar a resoldre problemes de present, ha de ser un element fonamental per millorar la igualtat d’oportunitats. És allò que tan sovint hem sentit: “Si una persona té fam cal donar-li peix, però sobretot ensenyar-li a pescar”. I jo afegiria: “...donant-li les eines que necessita, i eliminant les barreres que pugui trobar per sortir a la mar”.

Un cert nivell de desigualtat pot ser acceptable, però només es pot considerar just si està relacionat amb la capacitat i l’esforç personal i no pas amb les desigualtats de patrimoni o amb la manca d’oportunitats.

4. Mecanismes públics. Crec que la socialdemocràcia del segle XXI ha de fer propostes de l’estil següent:

–Mantenir l’impost sobre els patrimonis distingint clarament els que compleixen un fi social (inversions productives, lloguers d’espais...) dels que són improductius o especulatius. També cal distingir els obtinguts amb el treball dels que es reben sense cap esforç (donacions, herències...), mantenint algunes exempcions.

–Incrementar la recaptació fiscal, augmentant algunes escales, eliminant moltes deduccions, perseguint el frau fiscal i tapant les escletxes que faciliten i estimulen l’elusió fiscal.

–Utilitzar més els pressupostos en actuacions en el camp de la millora del capital humà (sanitat, educació, acompanyament laboral), permetent la manifestació de les capacitats personals de tota la població.

–Augmentar també les inversions que permetin reduir les discriminacions relacionades amb diferències personals o territorials que comportin desigualtat d’oportunitats.

–Endurir les regulacions que busquin evitar tot el que signifiquen discriminacions personals per raons d’origen, de gènere, de lloc de naixement o residència, estimulant mesures basades en la plena igualtat de drets.

Un altre dia parlarem de sostenibilitat.