Molt de compte amb els errors

És una equivocació permetre que es generi la imatge d’un enfrontament entre catalans i espanyols; no anem contra ells sinó contra l’actual govern

Els que ja heu escoltat o llegit el meu pensament sobre l’actual conflicte amb l’Estat, sabeu que es basa en alguns criteris simples, tant de fons com d’estratègia. En repeteixo alguns.

1. Cinc criteris. No he estat independentista perquè penso que l’organització futura dels pobles europeus estarà més en la línia de solucions federals o confederals que no pas de petits estats sobirans, sense prou poder davant de les grans potències i dels mercats financers globals.

No estic en contra del moviment independentista perquè crec que és necessari canviar l’actual relació de Catalunya amb l’Estat, una relació que cada vegada ens és més incòmoda. Crec que hi ha solucions millors que la independència, i menys traumàtiques d’aconseguir. Però si ningú les planteja amb prou seriositat política estem abocats a triar entre dues alternatives insatisfactòries: independència o quedar-nos com estem. En aquest cas, surt la pregunta: ¿quina independència, i com s’hi arriba?

La relació de forces entre Catalunya i l’Estat és molt desequilibrada a favor seu, tant en l’aspecte jurídic com el financer (no vull ni pensar en la força armada...). Una estratègia d’enfrontament directe porta a una derrota segura, i a quedar pitjor de com estem ara. L’única manera d’equilibrar les forces és comptar amb importants aliats externs, sobretot a Europa, i potser també a la resta d’Espanya.

Aquesta situació ens obliga a vigilar molt com es veuen i són valorades les nostres actuacions per part dels possibles aliats. Tinguem en compte que aquests són precisament els socis d’Espanya a la UE. Hem d’augmentar la nostra capacitat de convèncer que tenim raó, i hem de ser molt curosos a no cometre errors que ens la prenguin.

És una equivocació permetre que es generi la imatge d’un enfrontament entre catalans i espanyols; no anem contra ells sinó contra l’actual govern. La composició i l’origen de la present ciutadania catalana, i la naturalesa de la majoria de la població espanyola, fan que aquesta imatge pugui ser molt dolorosa.

2. Els errors antics. L’error persistent més important de l’Estat ha sigut la negativa a qualsevol tipus de diàleg o negociació, l’obsessió en l’aplicació de la llei i la utilització de la judicatura en un conflicte polític. A poc a poc aquest error, juntament amb l’actitud pacífica i democràtica de la reivindicació catalana, ha anat ajudant molt a la comprensió externa del problema.

Hi ha hagut alguns moments que crec que aquí també s’han comès errors, com la interpretació esbiaixada del resultat del “plebiscit” i la consegüent insistència en conceptes com “unilateralitat” o “desobediència”, que posen nerviosos més d’un dels nostres possibles aliats.

3. Els errors recents. El gran error de Rajoy ha estat la no acceptació d’un referèndum pactat, del qual es podrien haver consensuat alguns elements. Aquesta negativa ha portat a l’anomenat “referèndum unilateral” i a l’enfrontament de les dues legalitats. L’actuació del nostre Govern i Parlament a principis de setembre va tenir bastants errors, i ha estat vist per molts, a dintre i a fora, com l’inici de la declaració unilateral d’independència amb menyspreu de normes fonamentals.

Ara pot ser possible trobar aliats suficients per pressionar el govern espanyol a pactar sortides acceptables. ¿Intentarem aprofitar l’oportunitat?

Considero un bon encert haver aprofitat aquesta situació per presentar la votació amb l’eslògan de: “Això no va d’independència, això va de democràcia”. Va suposar que molts demòcrates, independentment del seu pensament sobre la independència, decidissin anar a votar com a reacció a la indignant actuació de l’Estat dels dies anteriors a l’1 d’octubre. La brutalitat policial del matí de la votació va fer augmentar encara més aquesta reacció de protesta i també els vots del sí. Passat el dia 1, també penso que ha estat un encert la petició de mediació que va fer el president Puigdemont a les autoritats europees i internacionals.

No tinc cap dubte, perquè ho he comprovat personalment en alguns casos, que les actuacions violentes, les manipulacions informatives i les declaracions agressives de molts membres del govern de l’Estat han suposat un extraordinari reforçament de la posició catalana en l’opinió internacional. Només faltava l’indignant i incomprensible posicionament del rei, que ha suposat un gravíssim oblit del seu paper.

4. Els propers dies. El comportament de la nostra gent el dia 1, i l’acumulació d’errors de l’altra part, ens ha portat a una situació millor. La imatge del poble català ha guanyat molts punts, i la dels seus governants s’ha refet. Ara pot ser possible trobar aliats suficients per forçar una negociació i pressionar el govern espanyol a pactar sortides acceptables.

Tres preguntes. ¿Intentarem aprofitar l’oportunitat? ¿Hi haurà prou pressió externa per moure l’encarcarament del govern espanyol? ¿Repetirem nosaltres errors recents fent nous passos unilaterals que posin en dubte la nostra voluntat de negociació? Pensem-ho bé de cara a dilluns.

Etiquetes