Un pressupost per a la zona euro

Després d’un temps d’espera, venen uns mesos decisius per al futur de la UE

Després d’un temps d’espera, des de l’elecció de Macron fins a la confirmació de Merkel amb el suport socialista, venen uns mesos decisius per al futur de la UE. Espero que serveixin per a la discussió i posada en marxa de noves iniciatives. Des de la mateixa Comissió per boca del seu president, i des de molts altres àmbits preocupats per la manca de respostes als reptes actuals, s’han posat sobre la taula propostes de reforma i de reforçament per resoldre problemes actuals i per prevenir-ne d’altres. Hi ha intranquil·litat en molts dirigents, i hi ha decepció o indignació en molts ciutadans, que ho demostren amb el seu vot. Vull ara només fer referència a un tema, important i polèmic: els pressupostos.

1. Pressupostos: quants i quins? El conjunt de la UE (per ara 28 estats) té un pressupost que no arriba a l’1% del seu PIB, és a dir, ridícul, si se’l compara amb el de qualsevol altra unitat econòmica o política amb les quals ha de relacionar-se o, sovint, enfrontar-se. Un grup dels estats membres van decidir fa uns anys adoptar una moneda única, amb les exigències afegides que això suposa; però no es van dotar ni d’un pressupost propi, ni d’òrgans democràtics legislatius o executius. No és d’estranyar que aquesta incoherència comporti debilitats i impotències, que acaben repercutint en el benestar dels ciutadans i generen la percepció que les seves institucions no els protegeixen suficientment.

Formulo quatre preguntes. ¿La UE necessita un pressupost superior a l’actual? Si és que sí, per fer què? ¿La zona euro necessita un pressupost específic per poder fer front als reptes de caràcter monetari? ¿De quins instruments s’hauria de dotar? Em centro en les dues darreres.

2. La moneda única. El fet d’haver avançat més enllà de la pertinença a una unió comercial reforçada, adoptar una moneda comuna ha estat un pas d’una enorme transcendència per als estats que ho han fet. Un pas bo, i segurament irreversible. Ha estat bo per a tots, però és evident que no en el mateix grau, ja que les diferències de competitivitat i la impossibilitat d’utilitzar mesures monetàries estatals han provocat desequilibris en els fluxos comercials interiors, amb les conseqüències que això suposa. Aquest fet seria menys greu si s’estigués produint un procés de convergència de competitivitats, cosa que es buscava, però que clarament no s’ha produït.

Les raons les podem trobar tant en la insuficiència de polítiques adequades en l’interior dels estats com en la manca de mecanismes reequilibradors en el conjunt de la zona. Com que és impossible la devaluació monetària, ha estat necessària una devaluació fiscal (reducció de costos, sobretot laborals) que, a part de ser molt dolorosa per a les classes mitjanes i populars, ha estat insuficient, ja que no ha anat acompanyada de mesures de caràcter europeu. No és acceptable que els sacrificis imposats als ciutadans d’alguns països no estiguin combinats amb actuacions de solidaritat i de mutualització per part de la resta dels membres de la zona.

3. Obligacions mútues. L’entrada al mercat únic va exigir reformes i va funcionar molt bé. Els avantatges van ser evidents des del primer moment i, encara que relativament petites, les transferències provinents de les polítiques de cohesió van ser de gran utilitat. Ho segueixen sent per als membres que hi han ingressat més recentment.

Per passar a la unió monetària es van fer imprescindibles noves reformes i més disciplina, contingudes i imposades en els Pactes d’Estabilitat. Però la lentitud en la creació d’instruments equilibradors comunitaris (excepte el cas del BCE i algun posterior) i la no existència d’un pressupost específic per a la zona, que pogués tenir efectes compensadors, s’ha trobat a faltar. Aquestes mancances han suposat la dificultat, si no la impossibilitat, d’avançar en la convergència imprescindible per assolir el que els entesos anomenen “una zona monetària òptima”. Qualsevol sotrac asimètric ha comportat una crisi, i en pot tornar a comportar en el futur.

4. Solidaritat, transferències, responsabilitat, mutualització. Penso que és necessari un pressupost per a la zona euro que ajudi a resoldre aquest problema. No es tracta necessàriament d’un pressupost per fer “transferències monetàries de solidaritat” entre estats rics i estats pobres (cosa que alguns rebutgen, amb una part de raó, a causa d’un cert perill de “manca de responsabilitat” per part dels receptors). Es tracta sobretot d’un pressupost que doni a les autoritats de la zona capacitat de decidir inversions (sobretot en infraestructures de caràcter supranacional) que ajudin a millorar la competitivitat dels estats que més ho necessiten, i que permetin tenir a nivell de la UE la fortalesa financera necessària per mutualitzar (encara que sigui parcialment) alguns elements que avui són exclusivament estatals, com els bons, les garanties de dipòsits, l’assegurança d’atur, i fins i tot les pensions públiques.

Seria un bon camí cap a una Europa dels ciutadans...