Misc 09/05/2014

El 25 de maig i Ucraïna

i
Joan Majó
3 min
El 25 de maig i Ucraïna

Aquest mes de maig, mes d’eleccions a la UE, és un bon moment per recordar els dos principals objectius que es van establir quan, a meitat del segle passat, es va iniciar el procés de construcció de la unitat europea: evitar la repetició dels enfrontaments entre els pobles del continent i recuperar, per un nou camí, la influència que alguns dels estats europeus ja havien perdut en l’escena internacional davant del nou repartiment bipolar del poder. Aquests objectius es volien assolir a partir d’un procés d’unió que passava primer per l’economia i després per la política. Mirant enrere, es pot dir que el primer objectiu -la pau- s’ha assolit de manera molt satisfactòria, i que el segon -el poder, la influència- està molt a prop de ser un gran fracàs. Dos fets d’actualitat mereixen un comentari.

1. Ucraïna. Després del ridícul de fa uns anys a Kosovo, ara hem viscut a Ucraïna un nou episodi en el qual ha tornat a quedar clar que l’enfrontament real és entre Rússia i els EUA, amb els grans estats europeus fent d’escolanets i amb la UE mirant cap a una altra banda, incapaç d’establir una estratègia conjunta i d’actuar en conseqüència. A Kosovo es va haver de posar fi a una situació d’extrema violència tocant a les nostres fronteres fruit d’un enfrontament intern a Sèrbia. Van haver de ser els avions americans i de l’OTAN els que fessin la feina. La situació a Ucraïna ens toca més de prop. L’explosió del conflicte va ser causada per una tensió entre els partidaris d’un acord amb la UE i els d’un acord amb Rússia. Està quedant ben clar que Europa és incapaç d’oposar-se per vies polítiques a l’empenta russa, i si, malauradament, el conflicte esdevé més violent podríem trobar-nos amb una repetició del cas anterior... Europa no aconsegueix influir en el món. Ni tan sols pot resoldre els conflictes que l’afecten directament.

2. Potència econòmica. Un informe publicat fa uns dies pel Banc Mundial sobre l’evolució de l’economia global confirma i torna a posar d’actualitat unes dades sobre el creixement previst d’alguns països, unes dades que ja eren conegudes (i que fins i tot jo mateix havia explicat en aquestes mateixes pàgines fa un parell d’anys) però que intensifiquen les tendències. En destaco quatre: 1) En termes de PIB, els EUA representen ara el 17,1% de l’economia mundial, i la Xina el 14,9% però amb un creixement que fa pensar que el 2015 podria passar al davant. Les previsions anteriors deien que això passaria abans del 2019, però no tan aviat. 2) Rússia representa actualment el 3,5% del PIB global, entre el d’Alemanya i el del Regne Unit. 3) Actualment, el rànquing de països segons el seu pes econòmic té aquest ordre: els EUA, la Xina, l’Índia, el Japó, Alemanya, Rússia, el Regne Unit i el Brasil, però amb els dos primers molt lluny de la resta. I 4) La Unió Europea, en el seu conjunt, significa el 18,6% del PIB global, és a dir, que és ja el primer mercat i la primera potencia econòmica mundial, un punt i mig per sobre dels EUA, i més de 6 vegades el pes de Rússia.

3. Paradoxa.¿Com podem explicar aquesta contradicció? Per què si el pes econòmic és tan important és tan ridícul el pes polític? I encara una pregunta més preocupant: ¿aquesta falta de pes polític no està posant ja en perill la continuïtat de la nostra importància econòmica? Jo crec que l’última crisi ha demostrat que sí. Què cal fer?

El pes polític dels països es basa normalment en dues potes: l’econòmica i la militar. Crec que Europa ha triat, encertadament, l’opció de no donar prioritat a aquesta segona. Però això portarà a la irrellevància, com està passant, si no es compensa amb una forta aposta per la primera. Cal una unió econòmica més forta i una actuació política conjunta de cara a l’exterior. Dit en altres termes, anar evolucionant de l’Europa dels estats a l’estat d’Europa. O, en termes més jurídics, del Tractat entre estats sobirans a una Constitució federal. Si renunciem també a la primera pota, la decadència és segura.

En el sentit del vot del dia 25 es barrejaran, segur, moltes coses. Jo vull votar, sobretot, per tenir un president a la Comissió que pugui recuperar un fort paper per a aquest òrgan. Crec que Schulz, tot i ser alemany, o potser perquè és alemany, és la millor opció. A sobre crec que els problemes catalans s’encarrilarien molt millor amb una Comissió potent que no pas amb uns estats omnipresents, amb l’última paraula en tot i amb dret de veto.

stats