En les darreres dues setmanes, la Fundació Ernest Lluch ha organitzat, a Barcelona i a Vilassar de Mar (seu de la Fundació) dues trobades sobre problemes relacionats amb els municipis i sobre perspectives de modificacions legals que els estan afectant. En un moment en què els ajuntaments catalans estan tenint, encara que sigui de manera excepcional, un paper important en l’actualitat política, és bo parar-se a comentar alguns dels elements de la seva activitat que caldria modificar per fer més efectiva la seva tasca en el futur, una tasca que jo estic convençut que serà creixent. Les consideracions que segueixen són fruit de les reunions d’aquests dos dies, però només reflecteixen la meva opinió personal.
1. Recursos.Els municipis catalans, i els espanyols, estan mal finançats. És una situació que ja ens vam trobar ara fa 35 anys, a l’inici de la democràcia, i que encara persisteix. La relació entre ingressos propis i competències no és l’adequada, i els obliga a dependre de les transferències financeres d’altres administracions, sovint amb caràcter finalista. Aquesta situació de dificultat es va agreujar durant els anys 90 i els primers del segle actual, a causa d’una paradoxa. L’extraordinària activitat immobiliària va suposar un gran increment d’ingressos fruit de requalificacions, promocions i llicències, i això va amagar les mancances de finançament, i fins i tot va permetre realitzar inversions, i posar en marxa serveis, en gran escala. Però aquests ingressos tenien un caràcter extraordinari o conjuntural, i la seva desaparició va deixar inversions sense acabar, altres d’acabades però no ben finançades, i va fer impossible mantenir la despesa corrent que comportaven. Cal dir que, malgrat alguns d’aquests excessos, els nivells d’endeutament de moltes administracions locals és molt més reduït que el de les estatals o autonòmiques. S’ha posat sovint l’exemple de la bona gestió financera a Barcelona (època Clos i Hereu) en contrast amb la de Madrid, que va generar un deute insostenible (època Gallardón). Però això no amaga que ara cal tornar a equilibrar el sistema, i no precisament a base només de reduir competències locals i retornar-les als ens superiors, com pretenen algunes de les noves lleis. Per part de l’Estat hi ha ara un intent de resoldre el problema del dèficit públic a través d’una intervenció més alta dels ens locals i autonòmics, i aquesta intervenció potser està justificada en alguns casos, però es fa oblidant que és precisament l’administració central la que hauria de començar a ajustar les seves despeses. L’única explicació d’aquesta política és un objectiu polític evident: la recentralització del model actual.
2. Dimensió. Dit això, crec que cal acceptar que la dimensió d’una gran part dels municipis actuals és massa reduïda, i que això impedeix una actuació més eficient dels ajuntaments. Això val per a Catalunya i per a tot l’Estat. La solució no hauria de passar per la supressió de molts municipis (en alguns casos potser sí...) sinó que, conservant els senyals d’identitat que els veïns valoren, es posin en marxa d’una manera general agrupacions, mancomunitats o serveis comuns que donin la dimensió necessària per a una bona qualitat dels serveis municipals. Des d’aquest punt de vista cal repensar la complexitat administrativa actual en el món local (barris, municipis, mancomunitats, consells comarcals, vegueries, diputacions...) i anar a una simplificació que disminueixi els nivells i atorgui a cadascun les competències i els serveis que s’han de prestar. Tant en l’àmbit local com en l’autonòmic, cal oposar-se a la recentralització, però no es pot dissimular que algunes descentralitzacions fetes aquests darreres dècades provoquen moltes ineficiències i sobrecostos.
3. Transparència. Darrerament s’està legislant per augmentar la transparència i fer el govern més participatiu. És lògic que això preocupi perquè tothom creu, amb raó, que hi ha hagut molta opacitat i molt poca participació en les decisions, aprofitant majories absolutes o rebutjant iniciatives populars. No hi ha cap dubte que el món local, per raons de proximitat, és el que ho té millor per introduir noves pràctiques. És important, per tant, que la legislació tingui molt en compte les particularitats de la vida política municipal, i que doni facilitats -en lloc de crear dificultats- als municipis perquè actuïn com a element de regeneració de la política. És una manera de preparar el futur col·lectiu.
