Quan votar no soluciona els problemes

Em preocupa sentir massa sovint una frase com “No sé pas a qui votar, no sé si hi aniré”, o veure com persones et diuen que han votat en les darreres ocasions, sense convicció, per opcions contradictòries. Aquestes experiències mostren que hi ha un cert empatx i una forta desorientació a Catalunya en relació al dia 20. L’empatx és explicable, però la desorientació és molt perillosa, ja que si s’arribés a la conclusió que votar no serveix per solucionar els problemes, aquesta decepció seria funesta per a la democràcia.

La crisi ha acabat de posar de manifest, d’una banda, que el sistema polític democràtic que es va instaurar a Espanya, molt útil durant 30 anys, necessita reformes importants, i, de l’altra, que el procés de construcció de la Unió Europea, il·lusionant i també molt útil durant 40 anys, necessita una altra empenta per fer front a la globalització i al nou repartiment del poder mundial. Voldria fer una reflexió sobre com incideix tot això en el vot, en les raons del vot, i en les decepcions davant les conseqüències del vot.

1. Decidir el vot. Per decidir cal informació. Es pot votar seguint orientacions tradicionals o fidelitats personals. Cada vegada més, per sort, es busquen motivacions racionals, és a dir, la utilitat del vot de cara als problemes que vivim. Això es pot judicar veient el que un partit ha fet, o es pot votar en funció del que promet que farà. Crec que hi ha tres elements que s’haurien de valorar: l’orientació de les polítiques, la competència en la gestió i l’honestedat personal o col·lectiva.

Hi ha algunes dificultats per poder fer un judici. Només es poden examinar les polítiques a partir del que s’ha fet, i no del que es diu que s’ha fet, que no és el mateix. La incompetència pot quedar amagada per les acusacions, d’uns cap a Madrid o d’altres cap a Brussel·les, unes acusacions que poden ser fundades però sovint són excuses. Les manques d’honestedat queden dissimulades per l’ocultació, la impunitat i l’allargament dels processos judicials. Finalment, si es vota en funció del que es promet, cal credibilitat i confiança. Hi ha massa promeses per enlluernar els votants quan és evident que no es podran complir per raons econòmiques o polítiques, o que no s’hauran de complir perquè qui les fa no té opcions de governar.

Sense una informació crítica i rigorosa dels mitjans i d’organismes independents de control, i sense uns mecanismes que posin de manifest i castiguin l’incompliment de les promeses i la deshonestedat en la gestió, sempre serà molt difícil fer una tria racional. A més, la necessària renovació del mapa polític ha afegit incertesa. No és d’estranyar la desorientació. Cal anar eliminant les seves causes.

2. L’urna adequada. Moltes vegades la decepció té una causa de la qual no som prou conscients. Tenim una estructura política amb quatre nivells de govern (municipal, autonòmic, estatal i europeu), i per sobre d’ells hem permès que funcioni un cinquè nivell, el mercat financer, que condiciona econòmicament tota la resta, ja que determina el valor de les seves monedes i els proporciona els recursos necessaris quan no en recapten prou els sistemes fiscals. Això obliga a mesurar la utilitat del vot en funció de quina és l’urna en la qual es diposita, i a no esperar d’un govern el que no se’n pot esperar.

Quan escollim el govern català o l’espanyol, i pensem que els deleguem la nostra sobirania, podem estar-nos equivocant, perquè la sobirania pot ser ja en un altre lloc. El problema seriós és que en el cinquè nivell hi ha molta sobirania econòmica, però no hi ha urnes; que en el quart nivell hi ha sobirania però insuficient, i hi ha urnes però poques (les del Parlament), i que en el tercer, el dels estats, i més si són petits, hi ha moltes urnes però molt poc poder econòmic.

És una paradoxa, però si volem combatre la decepció i recuperar sobirania, personal i com a poble, hem de fer que la UE tingui prou poder per enfrontar-se amb els mercats financers (els EUA o la Xina poden, i ho fan). Per això cal que es transfereixin a la UE més competències estatals, i que es democratitzin totes les institucions comunitàries (Parlament, Comissió, Eurogrup...). Llavors podrem influir en la seva composició. Mentrestant, hem de seguir votant, però hem d’aconseguir que l’urna europea sigui aviat la més important de totes.