Invitació a una serena eufòria

L’estratègia anticatalanista i antipedagògica -limítrofa amb el fracàs escolar- de José Ramón Bauzá s’ha demostrat una patologia altament contraproduent, digna d’un Darwin Award polític, aquells premis nord-americans lliurats ‘post mortem’ als babaus que desafien la ciència i la raó fins al punt de deixar-hi la vida. Caure en la temptació de la síndrome de l’estúpid assimilat portada a l’extrem ha acabat tan malament que ja no és apte ni per ser reciclat dins la secta; justet justet, material de compostatge abocat en un tancó de figueres de pic. Trist final, que el destí sol reservar als més cretins de la tribu. La fi de la fatalitat històrica viscuda els últims quatre anys havia d’acabar en l’esclat d’alegria que ha seguit al rebatàs electoral que s’ha fotut. Estava escrit. La il·lusió que tenia la bona gent que lluita per la dignitat del país -i del món- per veure com el Partit Popular més postfranquista dels últims temps perdia la majoria absoluta s’havia de desfermar en eufòria desbocada. Una eufòria que, vistos els resultats electorals, ben prest ens retornava el somni ràpid i fàcil en què les esquerres governen i arrien aviat la bandera de la ignomínia. Ara bé, tota aquesta fantasia, tan humana i tan saludable, la gent la viu amb pressa i en comunió des de la seva zona de confort: el carrer. I quan arriba l’hora dels pactes i l’única política que els mitjans de comunicació posen sota els focus és la dels despatxos, la cosa tendeix a refredar-se una mica i transmuta, ara en perplexitat, ara en emoció, ara en desconfiança, ara en incertesa, ara en dubtes, ara en incredulitat, ara en ràbia, ara en suor freda, ara en vertigen, ara en un ai ai! I ja tenim servida la ciclotímia que enfosqueix, dia rere dia, aquella eufòria primigènia i que col·loca la il·lusió de la gent i els interessos dels partits polítics en compartiments estancs. No és aconsellable, en aquest tram obligat de la travessia, encadenar estats d’ànim negatius basats en futuribles, tan vàlids com les previsions meteorològiques. És preferible romandre en l’eufòria inicial, provocada pel raig de llum que segueix a la desaparició d’aquell nevolat negre i lleig que ens sobrevolava, i dosificar-la. Deixeu els partits que treballin amb les seves lògiques i no els entregueu les vostres il·lusions tan fàcilment. Lliureu-vos a una serena eufòria sostinguda, que la festa per la victòria perduri una estoneta més, i no us allunyeu de la vostra zona de confort. Ja vindran. I vindran, ja ho veureu. Tanmateix són ells els qui han de traslladar als despatxos la generositat amb què heu sortit al carrer, entre d’altres coses, a votar-los. I no a l’inrevés.

Als polítics els correspon fer una passa de pardal cap al futur, entomar el regal de la gent amb agraïment i administrar tanta il·lusió col·lectiva amb la mateixa intel·ligència, delicadesa i estimació amb què se’ls diposita un vot que és un contracte sagrat, embolicat amb l’esperança de la salvació, que no és altra cosa que la fe. I, poca broma, amb això no s’hi juga.