El moment històric que vivim els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses –canvi polític a l'Arxipèlag i procés sobiranista de Catalunya–, ens obliga a actuar en diversos eixos amb l'objectiu de bastir una identitat balear moderna, basada en la superació de les mancances de la insularitat. Un d'aquests pilars fonamentals és sens dubte l'associatiu, en general, i el de caire lingüisticocultural, en particular. Ens movem, per concretar encara més, en una constel·lació formada per l'Obra Cultural Balear (OCB) de Mallorca i de Formentera, l'Institut d'Estudis Eivissencs (IEE) i Acció Cultural de Menorca (ACM). Tres entitats sense vinculació institucional pública. En aquest sentit, provaré alguna resposta a la pregunta de l'encapçalament a partir de les diagnosis concretes que inclou el llibre 'I si passa, què ens passa?', publicat recentment per l'Editorial Arrela.
Jaume Mateu, president de l'OCB de Mallorca, recorda la taula rodona 'La societat civil, motor de canvi', organitzada pel Grup Blanquerna el 7 de desembre de 2014 i integrada per Raquel Guasch, presidenta de l'OCB de Formentera; Joan Francesc López Casasnovas, en presentació d'ACM, i el mateix Mateu (OCB). L'IEE no hi va poder assistir. "Durant l'hora i mitja que durà l'acte planaren a la sala polivalent de Can Alcover les mancances que, a escala d'organització social, afecten les Illes: entre les entitats que malden per donar valor a la identitat illenca, hi manca coordinació eficaç. Hi falta, coincidírem, crear espais dinàmics de cooperació perquè el resultat de la feina sigui més acurat i més efectiu", escriu Mateu.
En un altre article del llibre, Marià Serra (IEE) es mostra un pèl més contundent: "Els representants d'entitats illenques inserides en el món cultural hem parlat moltes vegades de coordinar plantejaments i accions, a fi d’arribar a l'articulació concreta de propostes vàlides per a la comunitat illenca (o millor, comunitats?). Tots els bons propòsits sempre, sempre, han acabat igual: propòsits. I en tot moment ha set així perquè tothom, en definitiva, va a la seua i voga amb rems ben endinsats en aigües pròpies (de la seua illa, és clar) i no gosa sortir del seu redol". Marta Fuxà (ACM), de la seva banda, posa l'èmfasi en la dificultat de trobar, entre illes, "exemples de coordinació i de cooperació estable (a pesar del lideratge que pugui exercir l'OCB de Mallorca)". I afegeix: "La geografia segueix condicionant la manera de relacionar-nos, o simplement és que som incapaços de canviar uns hàbits massa arrelats? En tot cas, és una reflexió que tots ens hauríem de fer".
És obvi que no tenim estratègies balears i ha arribat el moment d'assumir tots plegats un plus d'autoexigència. Se m'acuden, a tall de suggeriment, com a mínim, tres fronts bàsics: a) unitat d'acció a tot el territori illenc, b) coordinació única sota un lideratge transversal i c) canvi de paradigma en les relacions amb Catalunya. Respecte del punt a), posaré un exemple per fer-ho més entenedor: l'OCB-Comissio Cívica del Tricentenari 1715-2015, una iniciativa absolutament pertinent que hauria de tenir una clara estratègia compartida amb totes les entitats abans esmentades i amb una programació que abastàs totes les illes. Quant al punt b), fóra bo crear una federació de les entitats existents capaç d'exigir un pacte polític que arranqui el compromís de tots els partits de no convertir mai més la llengua catalana en una arma política. Tal com així funcionen els països seriosos que deixen aquests temes en mans de la ciència. I de passada, deixem de donar veu a aquelles associacions pseudolingüístiques que divideixen la nostra societat amb posicionaments acientífics, allunyant de manera vergonyant el nostre país d'uns paràmetres de modernitat que no hauríem d'abandonar mai més. I punt c) hauríem de redefinir l'actual model de relació dins de la catalanofonia. Passat el període de guerra oberta amb el govern autonòmic balear –que justificaria les estratègies pròpies de trinxera viscudes els últims anys– hauríem de començar a ser percebuts des de la resta de territoris de parla catalana com una comunitat capaç de dissenyar polítiques culturals originals, pensades i produïdes en clau nacional balear i que s'allunyin progressivament de la percepció d'una cerca sistemàtica de la subvenció o la còpia illenca.
En tenim plena consciència –és una necessitat manifesta–, tenim el potencial per fer-ho i tenim un país que ha empès un canvi polític que mereix que la nostra societat civil jugui aquest paper. Sobre aquesta base, seria del tot imperdonable no contribuir al moment que vivim predicant amb l'exemple i esdevenint un factor de cohesió de primeríssim ordre.
