OPINIÓ

A propòsit d’IB3

Ja els avanço que no és el propòsit d’aquest article analitzar el despropòsit generalitzat que s’ha comès i es comet amb IB3, indistintament de qui faci ostentació de poder en aquest invertebrat país nostre. N’hi ha prou de constatar que els reiterats colps que pateixen els mitjans de comunicació públics de Balears en les drassanes parlamentàries, des de la seva creació, és una lamentació col·lectiva prou estesa. I les audiències alguna cosa indiquen. Per tant, resulta sobrer posar l’èmfasi en les vies d’aigua obertes que presenta a simple vista el casc de l’embarcació, que a aquestes alçades de la travessia ja té poca massilla per escopir. No m’interessa, idò, parlar de les fases d’un procés que encara no ha culminat, en què es parla de models, candidats, canvi de llei, etc., episodis tots propis de la lògica parlamentària que s’ha de respectar i en els quals no entraré. Quan estigui acabat, serà l’hora de les opinions. Sí que hi ha un aspecte, emperò, que em crida molt l’atenció des de l’inici d’aquesta última legislatura, comandada –dir-ne liderada seria una inexactitud incòmoda– per les forces... D’esquerra? De progrés? Progressistes? Es tracta d’un detall molt bàsic i que tal vegada sigui una de les causes de les dificultats manifestes per desfer l’embull que tenim: volen un mitjans públics despolititzats. Des-polititzats! És difícil trobar un verb més invocat en una legislatura que ja és massa vella com per morir tan jove. Confesso que tanta candidesa m’ha arribat a commoure, en algun moment molt incipient, i que passats els mesos se’m revela molt i molt preocupant que tres partits d’esquerres parlin de “despolititzar”. Sobretot, perquè denota tres coses greus: a) que som en el terreny idoni del Partit Popular –que ho vol tot despolititzat, amb una graella de programació farcida d’apòstols de la despolitització–; b) la immensitat de la candidesa política de les esquerres, i c) que el debat sobre els mitjans públics es mou encara, en termes evolutius, en el fangar dels éssers unicel·lulars. Seguint aquest fil, s’ha de dir que en altres indrets amb un recorregut històric més evolucionat la reivindicació no és la despolitització dels mitjans públics, sinó la seva progressiva “despartidització” i “desgovernalització”. El matís és més important i té les arrels més profundes del que pareix. I, en aquest sentit, la dramàtica experiència valenciana de la consellera Esperança Camps hauria de servir-nos de tallafocs, perquè estirant estirant del fil, podem començar preguntant-nos de què ens serveixen uns mitjans públics despolititzats i acabar preguntant-nos de què ens serveixen uns partits d’esquerres despolititzats. En el meu cas, que em considero un ciutadà d’esquerres, vull una societat com més polititzada millor i uns mitjans de comunicació públics com més despartiditzats i desgovernalitzats millor. I els mitjans públics són una eina de politització extraordinària, en el sentit que poden proporcionar eines de debat a la societat perquè sigui cada dia més rica i més madura des d’un punt de vista democràtic. No hi ha democràcia sense mitjans públics, però tampoc no hi ha democràcia sense societat polititzada. I això és en els fonaments mateixos del servei públic audiovisual. Ara bé, realment volen insistir en la despolitització dels mitjans públics? Idò comencin vostès per la despolitització del Parlament balear. Trobaran experimentats assessors en les nostàlgiques files del PP, amb una llarguíssima tradició en això de “no ficar-se en política”.

 

Etiquetes