Adéu

Acomiadar-se no és fàcil. Primer perquè decidir quin és el moment correcte per acabar una etapa costa i després perquè trobar el to adequat per expressar què significa l’adéu, utilitzar les paraules precises per transmetre els sentiments, controlar les emocions que segurament estan a punt de desbordar-se, és pràcticament impossible. Hi ha qui ho fa amb una fredor extrema per evitar les llàgrimes, hi ha qui ho fa llarg perquè no sap com girar-se i marxar, hi ha qui prefereix fer-ho per telèfon o amb un missatge, n’hi ha que desapareixen i llestos i fins i tot n’hi ha que es passen tota la vida dient adéu sense anar-se’n del tot. Els últims dies hi ha hagut dos comiats que han estat com el dia i la nit. Per una banda, el comiat fred, rabiós, maleducat i indigne de Víctor Valdés, que ha decidit faltar al respecte a la seva afició i marxar amb un cop de porta i cara de pomes agres; per l’altra, el comiat emocionat i honest de Puyol, satisfet i orgullós, agraït amb tots aquells que l’han ajudat a ser un capità llegendari, i amb llàgrimes als ulls per culpa d’un adéu que ell hauria volgut endarrerir uns quants anys. Valdés ha estat la cara agra i desagradable (una vegada més); Puyol, la versió que hauria de servir de referent.

Avui serà el torn de Martino, un entrenador educat i respectuós que ja fa mesos que té ganes de marxar i a qui, per tant, no li costarà gaire dir adéu. El Barça li va gran i ha tingut la valentia de reconèixer-ho i actuar en conseqüència. Potser alguns futbolistes també miraran la graderia sabent que serà l’última vegada que compartiran amb tota aquella gent objectius i desitjos. El Camp Nou s’acomiadarà d’una temporada plena de dolor i tristesa, de decepcions i maldecaps. Avui s’acaba la temporada de la mort de Tito, el curs de la confirmació definitiva que l’equip sublim que va dur el Barça a l’Olimp necessita reformes profundes i radicals, avui el barcelonisme dirà adéu a la temporada en què Sandro Rosell, després d’anys picant pedra a l’ombra per ser president, ha marxat per la porta del darrere i sense que ningú el trobi a faltar.

Avui l’equip té l’oportunitat d’aconseguir que tots aquests comiats vagin acompanyats de l’alegria immensa que significaria la Lliga. No seria un títol aconseguit amb brillantor, no seria una victòria fruit d’un joc extraterrestre (Martino dixit ), però és l’única manera possible de dir adéu amb un somriure a una temporada que sempre recordarem amb amargor.