El Barça de la Tati

El Barça formava part de la identitat de la Tati des de sempre. Quan explicava a la gent que era sòcia des del dia que va néixer se li dibuixava un somriure de satisfacció a la cara, i als ulls només hi havia orgull. El Barça era, sobretot, el seu pare. El Barça era aquell espai seu i de l'Emili. Anaven xino-xano al camp mentre xerraven de la vida. Primer converses entre un adult i una nena, més endavant entre el pare i l'adolescent que ho qüestionava tot i finalment d'adult a adult. Moltes vegades, després d'un partit, la Tati estava molta més estona explicant les converses amb son pare que no pas comentant què li havia semblat el joc. De fet, només estava pendent al cent per cent del camp quan el futbol era bonic (el Barça de Guardiola la fascinava) o quan el partit era molt important. En la resta de casos es passava moltes estones observant el comportament dels seus veïns de lateral segona graderia, admirada per com un partit de futbol podia ser un laboratori perfecte per entendre la condició humana. La Tati va ser a les finals de París i Roma. Amb qui? Amb son pare, per descomptat. De tant en tant recordava com va patir a Saint-Denis, quan el Barça perdia per culpa del gol de Campbell i l'Emili no parava de repetir, abatut, que no podia ser, que no podia ser, que no podia ser. I després l'explosió d'alegria amb el gol d'Eto'o, que ella sabia que jo narraria d'una manera singular, i el deliri col·lectiu amb el gol de Belletti. El seu pare va perdre els papers i ella no podia parar de cridar.

El 28 d'abril del 2010 l'Inter de Milà de Mourinho va eliminar el Barça de Guardiola de la Lliga de Campions. Amb aquella derrota s'esvaïa el somni de guanyar la Champions al Bernabéu i triomfava la mesquinesa. Era aquella època en què semblava que el Barça no podia perdre i el xoc de l'eliminació va ser brutal. Quan vaig arribar a casa després de la transmissió, la Tati plorava molt. Em vaig espantar però de seguida em va dir: "Estic tan contenta d'estar tan trista per un partit de futbol! Vol dir que el càncer ja m'està deixant espai per recuperar la normalitat". Quina delícia de frase, vaig pensar. I els dos vam plorar una estona més per un puto partit de futbol. Aleshores el càncer encara era curable.

La Tati i jo ens vam conèixer al Gol Nord del Camp Nou (a Barça TV), vam recollir junts la insígnia de plata del club i vam compartir un grapat de partits fora de casa. S'asseia al meu costat, obria de bat a bat aquells ulls verds que miraven amb avidesa i mentre jo narrava tenia un foli i un bolígraf a prop per fer-me observacions de tot tipus. A vegades intentava fer-me riure amb algun comentari enginyós. Era la meva crítica més contundent. Quan li agradava una narració em sentia l'amo del món. Quan em deia que aquell dia no havia estat gaire fi, l'escoltava una mica decebut i gairebé sempre acabava pensant que tenia raó. A la Tati li agradaven les narracions diferents. Que cantés. Que celebrés els gols fent alguna cosa especial. Fa unes setmanes em va dir: "Ara fa temps que no cantes, que no expliques un gol d'aquella manera teva". Si el Barça de Gerardo Martino me'n dóna l'oportunitat, potser ha arribat el moment de tornar a cantar.