No tot s'hi val
No tinc ni idea de qui té la raó en la polèmica sobre els mètodes d'Anna Tarrés a la selecció espanyola de natació sincronitzada. No tinc prou informació per opinar sobre el sidral de la setmana, però sí que em sembla interessant que ens preguntem si en cas que el sistema de treball hagués estat tan violent i desagradable com diuen algunes nedadores, l'acceptaríem a canvi d'unes medalles olímpiques. Quin preu estem disposats a pagar per obtenir un èxit? ¿Volem que els nostres equips guanyin i ja està o volem que ho facin d'una determinada manera? ¿Si un equip obté els resultats que s'havia proposat, ja podem donar per bons els mètodes de treball de l'entrenador? On posem els límits del que és i del que no és tolerable? ¿Alguns insults i quatre vexacions esporàdiques s'han d'entendre com una part inevitable de la construcció d'un equip d'elit? Com diu Andrea Fuentes, ¿s'ha d'arribar al límit per treure el millor d'un mateix?
Aquest és un debat que també té molt a veure amb el passat més recent i amb el present del barcelonisme. La majoria de culers fa uns quants anys que presumeixen d'un equip que guanya, però que sobretot ho fa d'una determinada manera. Una de les principals crítiques que s'ha fet des de sempre a Mourinho és que al Porto, al Chelsea, a l'Inter i ara entrenant el Reial Madrid ha aplicat fins a l'extrem la filosofia de "per guanyar tot s'hi val". Si qualsevol mètode és vàlid en la mesura que et fa guanyar podem entrar en una dinàmica molt perillosa. I aparentment el Barça no ho vol, això. I per als barcelonistes és una font enorme d'orgull. De tota manera potser sí que a l'esport d'elit, per norma general, tothom ha de deixar-s'hi un tros de pell i una mica de dignitat per intentar sobreviure, potser sí que en esports tan sacrificats com la natació i la gimnàstica ha d'imperar la llei de la selva si vols aspirar a assolir l'èxit, potser algú ens hauria d'explicar clarament que per veure unes quantes noies somrient dalt d'un podi abans és inevitable que durant anys visquin sota un règim disciplinari insuportable per a la majoria. I si resultés que només així es pogués guanyar, què escolliríem, la victòria o uns mètodes més humans ? La resposta bonica és la segona, el comportament general en la nostra societat s'apropa més aviat a la primera: està de moda guanyar i punt, i si per fer-ho has d'insultar, mentir, maquillar uns balanços, tirar de demagògia, espantar, provocar o agredir, tant li fa. Al final per a la majoria només valen els resultats. Per això el Barça dels últims anys és un equip especial, perquè guanya molt, però no a qualsevol preu. Tant de bo es pogués demostrar que a can Tarrés passava el mateix.
