Algú li hauria d'explicar a Gerardo Martino que una part del pessimisme que detecta en l'ambient no només es deu al joc discontinu i sense trempera de l'equip, ni és fruit tan sols de les últimes dues derrotes, ni no només sorgeix del baix estat de forma d'alguns pilars de la plantilla ni de l'absència d'altres per culpa de les lesions. Martino hauria de saber que una part del neguit que hi ha en l'entorn és conseqüència de la trajectòria del Barça durant els últims mesos de la temporada passada.
L'equip va sumar un munt de punts a la Lliga, va ser capaç de tirar endavant a la Champions i els discursos públics dels futbolistes amb més capacitat per comunicar eren molt semblants als que hem escoltat els últims dies: no passa res greu, estem treballant de nassos, no tenim problemes importants de cap tipus, ni tàctics ni físics ni de coco. La contundència de les paraules dels líders del vestidor, per una banda, feien dubtar molts aficionats i, per l'altra, servien per confirmar la impressió de molts altres: hi havia un sector de la premsa que criticava l'equip amb l'objectiu de fer mal o inspirat per una nostàlgia malaltissa i plena de rancúnia. Després van arribar els moments decisius de la temporada i el Barça es va plantar a les semifinals de la Lliga de Campions gràcies a un futbolista coix i de miracle. I en la penúltima ronda del campionat va ser atropellat sense contemplacions pel Bayern de Munic.
Uns mesos més tard, Xavi no va tenir cap problema a reconèixer que durant el tram final de la temporada, mentre Tito Vilanova era lluny, l'equip no havia treballat adequadament. Per això ara molts arrufem el nas quan parem l'orella amb atenció i ens adonem que els discursos s'assemblen als d'aleshores mentre els fets, el joc de l'equip, continua caient pel pendent suau de la decadència. No es tracta en absolut de firmar l'acte de defunció del cicle guanyador del Barça, es tracta simplement de constatar que a la gespa, de moment, l'equip no ha estat capaç de transmetre amb determinació un missatge clar sobre què vol i com vol aconseguir-ho.
Afortunadament hi ha molt marge per millorar. Ara, el que segur que no durà el Barça a la glòria és la caça de bruixes (ahir, els ismes van aparèixer amb subtilesa en el discurs de Martino) o la criminalització de l'entorn. Una idea clara de joc amb tots els matisos que calgui, passió per transmetre-la al terreny de joc, molta feina per recuperar els conceptes claus que la convertiran en realitat i que els jugadors que estiguin millor per defensar-la ho puguin fer tinguin l'edat que tinguin i es diguin com es diguin, semblen principis més intel·ligents per recuperar l'hegemonia perduda.
