FOT-LI POU

Poc joc i molt sarau

Estic absolutament d’acord amb els que denuncien que en el futbol espanyol es parla massa dels àrbitres. L’últim Madrid-Barça ha tornat a demostrar la desproporció entre els comentaris sobre el joc, els plantejaments tàctics dels tècnics i el rendiment individual dels futbolistes i les decisions d’Undiano Mallenco. Després d’un partit trepidant, intens, emocionant i competit el principal protagonista de la pel·lícula ha sigut l’àrbitre. Els mitjans de comunicació tenen una part considerable de la culpa d’aquesta tendència constant a explicar els partits a través de les jugades polèmiques, però els jugadors i els entrenadors tampoc no hi ajuden gens ni mica.

Responsabilitat dels jugadors

Els professionals un dia surten a la zona mixta i denuncien que es parla poc del joc i l’endemà parlen sense compassió dels col·legiats, un dia ens retreuen tants debats arbitrals i un altre acusen el col·lectiu de tots els mals del seu equip. A més, durant els partits, els primers que dificulten la feina dels àrbitres són els futbolistes que utilitzen les protestes constants i les trampes i trampetes per condicionar el criteri de l’àrbitre. La majoria de jugadors de la lliga espanyola discuteixen gairebé totes les decisions dels col·legiats que els perjudiquen, independentment de si les han vist bé o no, de si tenen raó o no en tenen, de si té algun sentit fer-ho o no. Ningú es posa en el lloc de l’àrbitre. És molt fàcil arbitrar des de casa o des de la sala d’edició. És senzillíssim analitzar una jugada després de veure-la repetida trenta-set vegades des de tots els angles possibles. Gairebé tothom faria un bon arbitratge si estigués descansat i tranquil i sabent que les imatges es poden repetir tantes vegades com faci falta. Però on queda el valor del directe? El partit real? El que ha vist l’àrbitre? Quantes jugades del clàssic hauríeu xiulat diferent si haguéssiu estat al camp?

Al Bernabéu els tres penals van semblar clars i ningú no va veure la carícia malintencionada de Busquets a Pepe. Això hauria de comptar una mica. Hauria de servir per empatitzar amb l’àrbitre, per entendre’l i jutjar-lo amb menys severitat. I ara em direu que a vegades sembla mentida que un àrbitre no vegi jugades clares que a l’estadi ha vist pràcticament tothom, i teniu raó, però en moltes altres ocasions, si fóssim honestos, hauríem de reconèixer que hauríem pres les mateixes decisions que el col·legiat. La cultura de la protesta sistemàtica està encastada en el futbol espanyol i és molt difícil de canviar. Tots plegats ens omplim la boca defensant el joc però a la primera oportunitat disparem contra el senyor del xiulet, la baula més dèbil de la cadena. Els primers, els jugadors i entrenadors. Quan els convé, esclar.