En defensa d’un estil

La reacció virulenta que s’ha produït després que el Madrid passés per sobre del Bayern hauria de preocupar molt els culers. Ha passat allò que semblava impossible que passés: després d’un triplet gloriós, d’un sis de sis únic i d’un catorze de dinou de ciència-ficció, la primera patacada seriosa en la carrera professional de Pep Guardiola ha desencadenat una onada d’atacs contra la seva manera d’entendre el futbol. Que això passi a Munic té sentit: allà estan acostumats a jugar d’una manera i malgrat el títol de lliga continuen tenint problemes greus per identificar-se amb l’estil que proposa el nou entrenador. Que passi a Madrid és molt normal: el Barça de Guardiola jugava a futbol millor que ningú, guanyava i guanyava i tornava a guanyar i va provocar un clima de pànic al Bernabéu. El 0 a 4 de l’altre dia és una venjança molt esperada i el sentiment de deute saldat una mica comprensible. En canvi, que en l’entorn del Barça també hi hagi qui posi en dubte l’entrenador que més els ha fet guanyar en tota la història i la filosofia de joc que més alegries els ha donat és inquietant. El Bayern va naufragar contra el Madrid i Guardiola en té una part important de responsabilitat (assumida i reconeguda), només faltaria, però això no vol dir que el sistema i el model no siguin vigents ni que de cop i volta Guardiola hagi deixat de ser un tècnic de referència. Es pot guanyar i es pot perdre jugant de moltes maneres, tots els tècnics d’un cert nivell i amb una trajectòria tenen en el seu currículum nits horroroses com la que va patir Guardiola dimarts, i en canvi molt pocs han guanyat tant en tan poc temps. Per què sembla que les idees que formen part del model Barça (atacar, possessió, toc, camp obert...) perden molta més credibilitat que les altres quan els resultats no són bons? Per què quan Mourinho o desenes d’altres entrenadors que pregonen un futbol defensiu i conservador perden estrepitosament no es posa tant en dubte la idea que hi ha al darrere? I, sobretot, per què hi ha tanta gent a casa nostra que ha necessitat només una derrota dura per començar a menystenir els mèrits de Guardiola com a entrenador? Malauradament s’ha confirmat que hi havia culers que estaven desitjant que Guardiola ensopegués per, un cop a terra, dir-li de tot. En determinats sectors de l’entorn hi ha poca memòria, poca generositat i molta mesquinesa. Tots els triomfs d’un equip de futbol són fruit d’una feina col·lectiva, quina obvietat, però tots els grups necessiten un líder que marqui el camí, el millor Barça de la història el tenia i es deia Pep Guardiola, i això no ho podran canviar ni tots els quatres a zero que encaixi el tècnic en la seva carrera.