Una dimissió poc rellevant

Sembla mentida però el president del Barça ha dimitit d'un dia per l'altre i una decisió aparentment tan desestabilitzadora no ha tingut cap conseqüència greu per al club. Una crisi institucional que en altres èpoques hauria tingut conseqüències socials i esportives devastadores ha acabat solucionant-se en un tres i no res. Rosell ha plegat, i ¿què ha passat? Han quedat pendents de resposta moltes preguntes sobre les veritables raons de la dimissió, s'ha produït una substitució ràpida, legal i que alguns opositors han demanat amb bones maneres que desemboqui en eleccions al mes de juny, s'han generat un munt de debats encesos als mitjans de comunicació i a les xarxes socials i quatre periodistes han quedat desorientats perquè l'amo de les seves paraules ha decidit marxar cap a casa. Res més a destacar, de moment.

Al Camp Nou, cap reacció especial. Cap ni una. Cap càntic, cap mocador, cap sarau marca de la casa. I, el més important de tot, al vestidor, els jugadors i el cos tècnic, impertèrrits, com si la dimissió del president fos un assumpte menor que no tingués res a veure amb ells. Una vegada més la credibilitat de l'equip ha permès a la institució superar amb tranquil·litat una situació potencialment perillosa. Ja fa anys que el vestidor fa fort el club i que la bona salut de la ciutat esportiva compensa amb escreix els maldecaps que provoquen els senyors dels despatxos. Un Gerardo Martino cada vegada més consolidat i una plantilla liderada de nou per un Messi elèctric i generós, rodada i amb ganes de continuar guanyant, han respost amb bon futbol i millors resultats als dubtes sobre com podria afectar a l'equip la dimissió del president.

L'equip transmet cada dia més seguretat i a mesura que s'acosta l'eliminatòria contra el Manchester City les sensacions són millors. El dia del sorteig semblava que el City faria filets russos amb els jugadors del Barça, però ara mateix ja n'hi ha molts que tenen raons sòlides per defensar que el Barça té més arguments futbolístics per arribar als quarts. La clau de la fortalesa del Barça és a la gespa. El pal de paller del club és el vestidor. La columna vertebral del millor Barça de la història ha superat mocions de censura, espionatges de sèrie B, acusacions de corrupció, la decadència d'un president que es va creure el rei de la selva, unes eleccions i un traspàs de poders plens de rancúnia, una acció de responsabilitat que va escampar odi per l'entorn i ara una dimissió sobtada després d'un fitxatge ple de punts foscos. Als Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi i companyia, els barcelonistes els hauran d'agrair sempre un futbol sublim i els títols guanyats, però també la capacitat de convertir els daltabaixos institucionals del club en anècdotes a peu de pàgina.