FOT-LI, POU

El mai més dels Vilanova

Tinc la sensació que un dels processos més cruels a què s’ha d’enfrontar una persona després de la mort prematura d’un ésser estimat és el de l’assimilació del concepte mai més. Mai més el seu somriure guaridor, mai més la broma incomprensible per a la resta, mai més aquella complicitat natural, mai més la mirada que et feia sentir especial, mai més la conversa que només podies tenir amb ell o ella, mai més el contacte amb aquella pell o aquells llavis que reconeixeries entre milers d’altres pells, entre milers d’altres llavis. Mai més una intimitat única i que formava part de l’essència de la teva vida. Mai més. Mai més és un cop de puny directe a la mandíbula, una tortura sàdica que t’esbocina l’ànima, unes ganes irreprimibles de plorar amb la boca oberta. Si la mort prematura de l’ésser estimat és per culpa d’un càncer, les persones més properes al malalt hauran tingut un temps per preparar-se per al desenllaç, però no servirà de res. Per molt que t’imaginis què passarà, per molt que tinguis fantasies sobre com et sentiràs, per molt que t’esforcis per visualitzar el teu futur, quan arriba la mort, i amb la mort el mai més, només hi haurà espai per al dolor més essencial, per a la ràbia més pura, per a la soledat absoluta. I del mai més saltaràs segurament al no hi ha dret. No hi ha dret que una persona tan jove s’hagi hagut d’enfrontar a una malaltia tan poderosa i agressiva en inferioritat de condicions, no hi ha dret que tots els somnis quedin estripats en un calaix fosc, no hi ha dret que els dolors per culpa del càncer i els tractaments per combatre’l degradin la persona d’una manera intolerable per acabar perdent la partida, no hi ha dret que sense haver fet res per merèixer-ho tot se’n vagi a la merda sense remei. No hi ha dret. No hi ha dret. No hi ha dret. Després d’uns dies plens de blancs irrecuperables vindrà la nova normalitat. Una normalitat repugnant i plena de records dolorosos, una normalitat marcada pel buit còsmic que ha deixat la persona jove que no havia de morir, que no era natural que morís, que hauria de ser-hi i ser-hi en plenitud de condicions, però que ja no hi és ni hi serà. Mai més. No hi ha dret que el càncer apartés el Tito de la banqueta del Barça. No hi ha dret que el Tito no hagi pogut viure amb els seus els anys que li tocaven. No hi ha dret que des de fa unes hores la família Vilanova hagi hagut de començar a conviure amb el mai més.