FOT-LI POU

Un referent tots els dies

Aquest és el missatge que Éric Abidal va enviar ahir als seus gairebé dos-cents cinquanta mil seguidors de Twitter: "4 de febrer. Dia Mundial contra el Càncer. La lluita continua. Un record per a tots els afectats per la malaltia".

Quan Abidal parla del càncer se m'escapa un somriure. És un somriure producte de l'alegria de veure una persona com ell gaudint una altra vegada d'una vida de futbolista normal i corrent. Esclar que cada dia, sense excepció, per molt bé que es trobi, el càncer deu aparèixer en un pensament, en un record, en una fantasia, i després, amb una mica de sort, desapareix gràcies a vés a saber què. Esclar que el seu entorn estarà sempre una mica més a sobre d'ell que abans de la malaltia, i que un mar de fons de patiment serà inevitable. Però a gairebé tots, malgrat que només alguns ho reconeixen, ens agraden les històries que de cop i volta canvien de to i en què, allà on ens esperàvem desgràcia i tragèdia, apareix un somriure guanyador i un atac de ganes de viure.

Però alhora, quan Abidal parla del càncer també se'ns pot escapar un pensament fruit de l'enveja insana, de la ràbia, de la frustració, de l'egoisme més pur: per què ell sí i nosaltres, o el nostre familiar, o el nostre amic, no. Satisfacció immensa de veure un esportista exemplar enviant un missatge creïble d'esperança i tristesa infinita per tantes batalles perdudes. La lluita continua. Cada dia més malalts acaben guanyant i cada dia massa malalts perden després d'haver-ho donat tot.

El metge que va operar Abidal va reconèixer que era impensable que pogués tornar a jugar a futbol; de fet, en molts moments el que hi havia en joc era la vida del jugador del Barça i no la seva carrera professional, i en canvi ja veieu com està i què fa al Mònaco. Abidal és probablement una excepció, però sempre podem fer servir el seu cas per no llançar la tovallola abans d'hora, per entendre que les estadístiques són només estadístiques i que cada càncer recorre un camí diferent i específic, que cada malalt té unes característiques especials i que cada vegada rebrà un tractament més personalitzat i en conseqüència més efectiu.

Qui digui que el camí és fàcil i que fins i tot té un punt d'heroic us enganya. El procés és llarg i dur. Les pujades i les baixades en l'estat d'ànim són constants. S'ha de treballar molt per fer fora la por del dia a dia. La sensació que el càncer, a vegades, ho envaeix tot és insuportable. Però val la pena enfrontar-s'hi i, si la malaltia ho permet, intentar-ho. Molts malalts viuen molts anys amb càncers de moment incurables. Molts altres es curen. Avui ja no és el Dia Mundial contra el Càncer però Abidal pot continuar sent un exemple significatiu de com es pot conviure amb el càncer o de què hi pot haver després de la malaltia.