El rei va despullat

“Amb els jugadors que té el Barça, et contracten a tu com a entrenador i guanyes el vuitanta per cent dels partits. No sé com jugaria l’equip (segurament no gaire bé) però vuit de cada deu partits els guanyes. El tècnic marca l’estil de joc, la fiabilitat general del grup, l’equilibri entre llibertat i ordre, entre diàleg i imposició, el tipus de lideratge, vaja, i després hi ha els altres dos partits: aquí l’entrenador marca la diferència amb un plantejament tàctic encertat, tenint el vestidor en el to adequat en el moment que toca, amb el descobriment d’una debilitat del rival, amb una elecció encertada de les peces, amb una xerrada tècnica productiva o amb canvis (de jugadors o de posicions) durant el partit que milloren el rendiment de l’equip. Guanyar o no aquests dos partits és la diferència entre aixecar o no aixecar títols”.

Mai oblidaré aquestes reflexions que ja fa temps em va fer una de les persones que més m’ha ensenyat de futbol a la meva vida. Malauradament, les dues últimes vegades els fets li han donat la raó. Moltes victòries aconseguides per la diferència abismal de nivell entre el Barça i el rival han servit per tapar els defectes de l’equip. Però ara totes les vergonyes estan esteses a l’aire lliure. Totes les mancances del vestidor exposades amb crueltat en un aparador global. Tots els indicis acumulats durant uns quants mesos convertits en proves indiscutibles.

La temporada passada el nen que va dir amb contundència al món sencer que el rei anava despullat va ser el Bayern. Aquesta vegada ha estat l’Atlètic de Madrid. L’única diferència ha estat el resultat, però per joc la tornada al Calderón hauria pogut acabar amb una altra carnisseria històrica. Els futbolistes perduts al terreny de joc, sense esma, sense capacitat de reacció, superats en tots els aspectes del joc; la banqueta, inoperant, bloquejada, incapaç de sacsejar l’equip. Avions contra tartanes. Fe contra desídia. Treball i rigor tàctic contra inèrcia i deixadesa. En un quart d’hora es va veure qui havia pensat, imaginat i treballat el partit amb l’obsessió dels que marquen la diferència i qui havia deixat el desenllaç de l’eliminatòria només en mans del talent dels seus jugadors. Bany de Simeone a Martino, que va prendre dues decisions tremendes: apartar Messi de la pilota expressament i treure Iniesta del camp quan encara tot era possible. L’entrenador del Barça va fer pitjor el seu equip, però els futbolistes no se salven, ells tampoc van estar al nivell que requeria el repte. A poc a poc, el millor equip que molts hem vist mai es va desfent davant dels nostres nassos sense que, de moment, ningú no hi posi remei. El rei va despullat però a la cort tothom toca el violí.