OPINIÓ
Portada 13/03/2015

Acupuntura

4 min

El català és difícil. Les normes són complicades. Hi ha massa excepcions. ¿Quants de pics no devem haver sentit afirmacions com aquestes? De vegades sembla que el “gran” problema del català és l’ortografia o la gramàtica normativa, que si es fes més “fàcil” tot aniria millor. Si fos així, estaríem salvats. No seria massa complicat posar-hi remei. Però, ¿com és possible que llengües com l'anglès, amb una distància més gran entre l'oral i la normativa escrita que la que hi ha en català, no tenguin problemes d’expansió o de capacitat d'atreure nous parlants? A més, les llengües artificials no arriben a la consolidació social que hauríem d’esperar tot i satisfer aquesta demanda de senzillesa, de llengua “regular i simple, que s'escriu com es parla, es pronuncia com s'escriu, que té molt poques regles, sense excepcions”. Així descrivia É. Cabet la llengua ideal a 'Voyage en Icarie' (1845), que m'ha fet conèixer Nicolau Dols, parlant d'esperanto i de toki pona i bon coneixedor de les llengües artificials.

Els problemes de domini de la normativa d'on provenen és de l’ús (més ben dit, de la manca d’ús). I, en canvi, l’ús no depèn de la normativa gramatical (de vegades la normativa pot ser la coartada per a no fer-ne ús per als qui no han fet mai comptes d'emprar-la). Dominar més o menys la normativa, com la llengua en general, depèn més de l’exposició que hi tenim al llarg de la vida que no de les classes de llengua que rebem en l'etapa escolar.

És evident que els membres de la comunitat catalanoparlant tenim més dubtes en l’aplicació de la normativa que els parlants d’altres llengües. Les raons són diverses: l’absència de la llengua en els currículums escolars durant generacions, la baixa presència en les administracions –pública i privades– i en els usos formals, l'ús deficient en certs àmbits que haurien d’actuar de referents i la interferència constant d'una altra llengua, el castellà en el nostre cas. No podem valorar el coneixement lingüístic d’una persona que parla o escriu més d'una llengua comparant-lo amb el domini dels monolingües de cada una de les llengües que sap el poliglot. Els coneixements són diferents. Un poliglot té més interferències i més dubtes que un monolingüe. ¿És pitjor això que només saber una llengua?

La “raresa” atribuïda al català sol aparèixer en considerar que la “normalitat” és el castellà. El castellà pot semblar més fàcil, sobretot a un que no la té com a primera llengua o que en parla una varietat resultat d’anys d’influència de l’alfabetització i de l’estàndard castellans. No és gens insòlit, sinó que sovint és norma, que la divergència amb el castellà acosti la solució catalana a altres llengües, de les quals el castellà se’n separa. Si en lloc de tenir la interferència constant del castellà tenguéssim la de l’anglès o del francès, ¿semblaria una raresa (tant si la pronunciam com si no), per exemple, escriure amb ela geminada paraules com col·legi, metàl·lic, síl·laba... (angl. 'college', 'metallic', 'syllabe'...; fr. 'collège', 'métallique', 'syllabe'...)? Això mateix passa amb altres "rareses" del català. En una situació d'interferència i de substitució lingüística, la llengua minoritzada és sempre "rara" i "difícil", fins que desapareix engolida o desplaçada per la llengua imposada.

Probablement la supressió d'aquestes dificultats "populars" ens duria a haver d'eliminar bona part de les divergències amb el castellà. Deu ser més sensat mantenir una normativa gramatical coherent, crear les condicions perquè sigui més usada i de forma més adequada en els àmbits que són referents de model de llengua i tenir present, a l'hora d'avaluar la correcció gramatical dels usuaris (acadèmicament o no), les dificultats afegides que tenim els catalanousuaris. També hem de tenir en compte que, amb els recursos informàtics, moltes de les "dificultats" que té l'ortografia catalana –i altres aspectes, com saber evitar el lèxic espuri– són molt menors que abans.

L'actualització de la normativa és un procés constant, evidentment ("les faltes de gramàtica d'avui són la llengua de demà", deia Fabra). Però un dels trets i de les funcions de la normativa és que sigui conservadora, que freni els processos de canvi, sobretot els disgregadors.

Aquestes reflexions, matisables, són arran de l'aparició de l'obra col·lectiva ('collective', 'collectif') 'Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill'. Amb moltes de les qüestions que plantegen (de la 'l·l' no en parlen, o no gaire, per això he triat aquest cas), i amb algunes propostes que fan, hi estic d'acord. Amb altres, no. Però, probablement, en moltes d'aquestes no es posarien d'acord ni entre ells (és col·lectiva, però cadascun fa un capítol diferent). D'altra banda, quan diuen què fa, o què pensa (!), el parlant prototípic, sovint es refereixen només al parlant d'una part del territori lingüístic. I una altra qüestió és ¿amb quina fesomia quedarà la llengua, amb segons quins canvis?

Reciclant i estrafent la metàfora de les agulles del títol, pens que fer un poc d'acupuntura al català normatiu potser és necessari, però convé que els aspirants a acupuntors sàpiguen que, si cadascú clava les agulles que creu que ha de clavar, en lloc de millorar-ne la salut és possible que acabin fent-li tractaments plàstics i amputant-li membres que li impedeixin llibertat de moviments i, per tant, independència.

stats