OPINIÓ

Apedregar-se la teulada

Si observam el paper que han donat a la llengua catalana els diversos governs de les Illes Balears al llarg del que duim del segle XXI, no costa gaire percebre que, d'una banda, els governs del PP hi han anat tornant més agressius en contra i, de l'altra, els governs de ‘progrés’ més tous i, pel que fa al procés de normalització, més ineficaços. El resultat és que, globalment, la situació, en lloc de millorar, sembla que empitjora. Els darrers ‘Acord2’ de governabilitat en són un bon exemple; fins i tot, el nom amb què els han batejat ja mostra on té el cap els qui l'han triat.

Aquesta deriva paral·lela no es pot atribuir, en cap dels dos corrents polítics, només a una o a unes poques persones amb responsabilitats polítiques, sinó que és molt més compartida.

En el cas dels governs progressistes, ja sigui per deixadesa, imperícia o per esperit pusil·lànime, han perdut la iniciativa en la conducció del procés de normalització. En lloc de ser propositius, en aquest camp (i en altres), han adoptat un comportament justificatiu a remolc de la demagògia dels atacs, amb pell de xot o sense, dels populismes d'extrema dreta. Una forma de procedir que, d'aquesta manera, sovint serveix per cedir-los la iniciativa.

Una llengua és un bé comunitari. Potser el bé que més ho és: en feim ús diari i, com més compartit és, més valor social, solidari, cultural i econòmic té. Però, com qualsevol bé públic, sobretot en èpoques de culte desmesurat a l'individualisme, està sotmès al desinterès, la descurança i, fins i tot, l'agressió directa sense que els membres de la comunitat hi dediquin les energies necessàries per defensar-lo. "Si és comú, no és de ningú", diu la sentència que evidencia aquesta depredadora creença.

Potser una de les mancances del procés de normalització ha estat no fer entendre, o no arribar-ho a entendre i tot, quin és l'abast humà de la nostra comunitat lingüística, qui participa o hauria de participar d'aquest bé comú. Tothom sap que els qui són parlants nadius d'una llengua són membres de la comunitat lingüística corresponent. Però n'hi ha més.

En societats com la nostra en l'actualitat, d'una receptivitat humana extraordinària, s'ha fet normal la coexistència (si encara no convivència plena) en un mateix espai de persones de procedències molt diverses. Una diversitat que també es dona en l'aspecte lingüístic.

Això fa que, per exemple, a les escoles hi coincideixin infants que procedeixen d'entorns familiars lingüísticament molt diversos (un estudi del 2009-2010 confirma que, a les Balears, hi ha més de seixanta llengües diferents que els pares usen amb els seus fills). El model d'escola actual ha permès, en línies generals, que la pràctica totalitat dels infants nascuts a les Illes Balears, o que hi han estat escolaritzats en edats primerenques, amb independència de la llengua o llengües que empren en el si familiar, hagin adquirit el català (i el castellà, no s'ha d'ocultar) des de ben menuts, i no únicament parlat, sinó també escrit. Potser es podria parlar en aquests casos, i en contrast amb el terme de ‘parlants nadius’, d'‘usuaris nadius’ de català, encara que el català no en sigui la llengua familiar.

A més d'aquests usuaris, que han estat en contacte amb el català des de la infantesa, hi ha totes aquelles persones que l'han après d'adults, ja sigui en totes les quatre habilitats bàsiques o només en una part.

Segons l'‘Enquesta d'usos lingüístics del 2014’, en aquell any dels prop de 930.000 habitants de les Illes Balears que tenien més de 15 anys, 386.000 tenien el català com a llengua inicial, però n'hi havia 749.000 que el sabien parlar; per tant, més de 363.000 són parlants que molt majoritàriament el degueren aprendre fora de l'àmbit familiar, ja sigui des de la infantesa o en edat adulta.

Quan es prenen mesures en defensa de l'exercici dels drets lingüístics dels catalanoparlants o a favor de valorar socialment el coneixement i l'ús del català, no es defensen els drets lingüístics únicament dels que el tenen com a llengua primera o llengua familiar, sinó de tots els que poden usar-lo i de tots els pares que encara que no en puguin ser usuaris en totes les funcions, tenen fills amb coneixements per fer-ho. Prendre mesures en sentit contrari és anar contra tots ells, també. Sembla que molt sovint s'oblida (i es vol fer oblidar) l'abast humà d'aquestes mesures, pensant que només van a favor (o en contra) dels qui tenen pedigrí indígena. O que el valor del català només és per a aquests darrers. El coneixement de llengües mai no resta valor a les persones, sinó que els en suma. Menysprear individualment o col·lectivament aquest valor o no defensar-lo és tirar-se pedres a la teulada.