En general, el poliglotisme mai no ha tengut detractors declarats. La capacitat d'expressar-se en diferents llengües és veu com una virtut, sobretot ara. Fins i tot no poden evitar de reconèixer-ne els avantatges aquells que es diuen parlants d'una llengua universal i que han descobert, fa poc, que només amb la seva llengua no n'hi ha prou.
En el món occidental , les majors densitats de poliglots són en el si de les comunitats lingüístiques mitjanes i petites. En canvi, les comunitats més nombroses solen contenir les majors concentracions de monolingües. Ho pot constatar qualsevol observador i ho mostren les dades. No és mal d'explicar: els membres de comunitats lingüístiques extenses poden satisfer les necessitats comunicatives sense haver de recórrer a cap altra llengua més sovint que els parlants de comunitats més petites -disposen de més recursos (demografia i mercat s'atreuen) i, a més, troben sovint interlocutors d'altres llengües que l'han apresa i, en aquests casos, tampoc no els cal canviar de llengua. Això, a part de l'autarquia lingüística que els captiva, fa que tenguin menys necessitat i oportunitats d'aprendre'n una altra i, per tant, més dificultats d'esdevenir poliglots. Però, la seva llengua no els cobreix totes les necessitats comunicatives i, adesiara, es troben en situacions difícils de superar. N'hi ha prou de demanar-se qui deu tenir més dificultats de moure's dins el món globalitzat d'avui, un, per exemple, suec mitjà, que té una llengua de 10 milions de parlants, però que fa part d'un col·lectiu en què el 85% sap anglès, o un espanyol mitjà, amb una llengua de 500 milions de parlants, però que només un 20% dels, com ell, ciutadans espanyols saben anglès.
Per tant, i ara que l'anglès és la nova pedra filosofal, convé tenir present que no és el fet de tenir com a pròpia una llengua mitjana o petita el que dificulta la capacitació en anglès, sinó més aviat saber-ne una de més extensa. És a dir, en el nostre cas no és el coneixement del català, sinó el del castellà, el principal obstacle lingüístic per a l'aprenentatge generalitzat de l'anglès.
El problema del poc coneixement d'anglès dels escolars no s'arreglarà fent retrocedir el català a l'aula (es pot empitjorar), ni intervenint només a l'escola, sinó que convé afavorir l'interès per l'adquisició de l'anglès (i pel poliglotisme en general), facilitar tenir-hi contacte fora dels límits escolars i potenciar el desig de comunicar-s'hi. Des de l'escola es pot actuar en aquest sentit; encara que mai amb precipitació i amb mires electorals. No fa falta gaire experiència per a entendre que, com a mesura general, el nivell B2 d'anglès no és suficient per a impartir-hi una matèria, sobretot a alumnes no nadius i quan l'objectiu és que aprenguin anglès i la matèria. No és de més recordar que els coneixements de català i de castellà que s'exigeixen per exercir la docència corresponen al nivell C1, un nivell més adequat i que, també, hauria de ser -com a norma- el d'anglès per a poder fer-hi les classes.
Les alternatives de la presència de l'anglès, en l'aprenentatge d'altres matèries, no són TIL o no res. Hi ha opcions intermèdies que s'adeqüen millor a les necessitats, els recursos i les expectatives (dels alumnes, dels docents, dels centres i de la societat), que van des del manteniment (i anàlisi: en quines condicions s'apliquen, com n'aprèn qui n'aprèn...) dels projectes que fins ara han funcionat fins a la presència de l'anglès (i d'altres idiomes estrangers) en algunes activitats periòdiques, de qualsevol matèria, segons l'adequació i les habilitats docents.
L'impuls que el Govern balear dóna al TIL sembla aquell acudit d'un que arriba a una acadèmia d'idiomes i demana a un professor, que és al portal, si és allà que ofereixen cursos d'anglès a preus molt econòmics i aquest li contesta: "If! If! Between! Between!".
Davant les meravelles que diuen que produirà l'increment de l'anglès a l'escola així com ho volen fer, no és de més recordar que, a molts de llocs del món, hi ha persones que saben anglès i passen gana. El cor de tot això és que els gestors polítics actuals, incapaços de trobar solucions, s'han aferrat al recurs fàcil de l'anglès i volen vendre el TIL com la flor romanial per a tots els mals de l'ensenyament. Res més errat. Recordau que l'any 2008 el govern valencià, del mateix PP, aprovava un decret per a obligar a impartir en anglès una assignatura que volien que fracassàs, l'Educació per a la Ciutadania. Aquest és un exemple de la fe que tenen en l'èxit acadèmic del seu trilingüisme.
