OPINIÓ

Cops de cap a les porres

'Band of brothers' és el títol d’una minisèrie de televisió. Tracta d’una companyia de paracaigudistes nord-americans que participen en el desembarcament de Normadia i que continuen lluitant a Europa fins al final de la guerra. El guió parteix d’un llibre homònim basat en fets reals. Hi abunden sobretot fets pròpiament bèl·lics. L’esment aquí perquè me l’han recordada les afirmacions que han fet, en les seves compareixences, alguns responsables de l’operatiu policial contra el referèndum, com el coronel Pérez de los Cobos o el ministre Zoido.

En la sèrie televisiva, a més de les baixes causades pels atacs de les forces enemigues, se’n mostren d’altres. Un soldat mor perquè agafa una Luger dels alemanys i se la posa dins la butxaca, per a dur-la com a regal al seu germà, i es dispara; un altre és víctima de la baionetada d’un company extremadament nerviós que el confon amb un nazi; un altre mor en accident de cotxe quan se’n va de permís; un sergent, per un tir al cap que li dispara un soldat ebri, etc. I tots ells constaran com a víctimes d’actes heroics. Només en aquesta mena de baixes de descuits i de foc amic (o “cop amic”) puc pensar quan sent aquests que, en parlar de la violència de l’1-O, es refereixen a les baixes i ferits entre els policies i guàrdies civils. ¿Com es pot entendre que entre les forces policials hi hagués les baixes que volen suposar, si anaven tots ells ben cuirassats, amb cascos i armes i preparats físicament per al xoc i, en canvi, la gent a la qual s’enfrontaven anaven mans buides i de ben segur no tenien –amb l’excepció dels bombers– cap preparació física especial? ¿Com es pot entendre aquesta victimització de les forces armades amb les nombroses imatges que, precisament, demostren que els qui pegaven i disparaven eren ells?

S’ha dit que, entre les imatges que han circulat sobre les agressions policials de l’1-O, n’hi ha de falses. No ho sé. Pot ser que n’hi hagi. La immensa majoria, però, sí que són vertaderes i totes tenen el mateix caire. Només amb un 10% n’hi hauria de sobres per a fer avergonyir qualsevol responsable de la brutalitat amb què actuaren. Si n’hi ha de falses, d’aquestes imatges, és probable que no les hagin penjades els defensors de les víctimes reals. Contar una mentida, fàcilment evidenciable, en la mateixa direcció que les veritats que et fan mal, és una vella estratègia per a desacreditar totes aquestes veritats. O fer contar veritats incòmodes a persones poc fiables perquè siguin descartades, com mostra Agatha Christie a 'Testimoni de càrrec'.

No cal haver estat a Barcelona l’1-O per a adonar-se de què va passar. La realitat paral·lela que vol construir l’Estat i els mitjans de distorsió que hi col·laboren només se la poden empassar aquells que voldrien que hagués passat això que els conten. La resta del món no s’ho creu; n’hi ha moltes, de proves; una de les darreres és l’informe referit al 2017 de Human Rights Watch.
¿On són aquests grups organitzats de què parlen els representants de l’Estat, els encaputxats i la violència dels ciutadans que defensaven els col·legis electorals? En les moltíssimes imatges que circulen sobre aquest dia, els únics perfectament organitzats i preparats per a exercir la violència, els únics amb els rostres ocults, els únics que agredeixen els qui tenen davant són els policies. I mentre des de l’Estat no es reconeguin aquestes evidències, podran enganyar, podran vèncer, però no podran convèncer ningú respecte del seu comportament democràtic i de la voluntat de governar per a tots els ciutadans.

En totes les declaracions s’esforcen a presentar els partidaris de les urnes i del referèndum com a éssers deshumanitzats (que si usaven infants i vells com a escuts humans, que si persegueixen els castellanoparlants, que si anaven encaputxats, que si fa anys que fomenten l’odi contra els espanyols...). No cal gratar gaire: el dia 1 d’octubre, els qui demostraren comportaments inhumans varen ser uns altres. I de llavors ençà els representants polítics de l’Estat continuen amb comportaments gens humans, si darrere aquesta consideració hi situam valors positius. Negar les evidències, mentir davant la realitat només pot fer-se des del costat de qui es considera culpable o de qui, a tots els altres, els considera immensament idiotes. Un Estat, una societat, uns propòsits de convivència... construïts sobre la mentida són projectes amb una base corrupta, podrida. Per tant, projectes condemnats al fracàs o a sostenir-se amb repressió.

Etiquetes