En les democràcies les forces de seguretat tenen la missió de vetlar per la seguretat dels ciutadans. O això és el que conten. Però massa vegades són usades per a espantar-los i reprimir-los quan qüestionen l'‘statu quo’ dels sectors que proven de monopolitzar el poder.
Catalunya ho ha posat més que mai en evidència. Una gran part de la ciutadania es mobilitza per a exercir el dret de decidir el seu futur, i, malgrat que la mobilització sigui pacífica i festiva, davant els situen l'amenaça policial. Amb un desplegament d'estètica tragicòmica. D'una banda, còmica i ridícula perquè, en comptes d'aparèixer com a herois de les epopeies wagnerianes, s'han presentat ornats amb símbols de les historietes warnerianes. De l'altra, tràgica per la imatge que emula el desembarcament a un territori que es vol conquerir, d'una invasió per mar de repressors que arriben de fora. Una imatge engrandida per alguns comiats dels estols de la Guàrdia Civil enviats a Catalunya. Una policia per a atemorir i distanciar-se dels ciutadans, en lloc de servir per a donar-los seguretat. Una decisió per a evitar que, si dins els uniformes hi ha persones que puguin donar prioritat als ciutadans davant ordes insensates dels comandaments, la proximitat o la coneixença els reforci actituds empàtiques.
Una situació encaixable dins la premonició de Ray Bradbury descrita en la seva novel·la ‘Fahrenheit 451’ (1953), duita al cinema (1966) per François Truffaut. Situada en el futur, presenta una societat totalitària en què una espècie de bombers, en lloc de dedicar-se a apagar incendis, són destinats a perseguir els qui tenen llibres, a confiscar-los i a cremar-los, perquè el poder pugui controlar els coneixements dels ciutadans a través de mitjans audiovisuals. 451º de l'escala Fahrenheit és la temperatura a què crema el paper. No sorprèn que una situació com la que vivim pugui fer-nos rememorar el film. No confisquen llibres, sinó paperetes, que també són paper i que, per tant, també deuen cremar –ho direm en una escala més pròxima– a 232,8º Celsius. En aquest cas no són bombers (“els bombers seran sempre vostres” els van dir dijous als estudiants quan s'afegiren a la seva manifestació), sinó policies que, tot i pertànyer a un estat que s'anuncia democràtic, s'esforcen a inutilitzar paperetes, urnes i dominis d'Internet, eines bàsiques avui en democràcia. I al costat dels policies, un cos de mitjans d'intoxicació comunicativa que en tenen el monopoli real a bona part del territori espanyol. A la ficció, els resistents combaten la dictadura aprenent de memòria les principals obres literàries, i se'n surten. En la situació real, els dissidents usen l'enginy i la força de la raó per a fer arribar paperetes a tothom i la xarxa per a combatre la desinformació. I se'n van sortint. L'enginy d'un David més desarmat que el bíblic contra la força d'un Goliat més armat i cuirassat que el filisteu. I prova que se'n van sortint que cada vegada n'hi ha més que refusen l'actuació del govern espanyol i entenen la votera dels ciutadans de Catalunya. I, a més, els ciutadans de Catalunya poden percebre millor la funció a què els ha destinat Espanya. Sembla ja massa tard per a una solució que no sigui la independència.
Dia a dia es fa més probable que diumenge sigui històric, en positiu. Si tot va com sembla que anirà, es manifestarà a través de vots i gent. Però no només és important diumenge i dilluns. Avui també ho és. Un fet violent, induït o no, pot ser l'excusa que preparen per a fer actuar la policia per a reprimir els ciutadans amb l'excusa de protegir-los. No seria la primera vegada que una cosa així succeiria. Hi ha poders que són demòcrates fins que corren el perill de perdre'n el control, del poder.
J. Fishman, quan es refereix als vuit estadis d'interrupció de la transmissió d'una llengua i, per tant, del procés de la seva desaparició social, col·loca un nivell en què la llengua té totes les funcions que li corresponen dins la societat pròpia. Per tant, en aparença, en aquesta situació està fora de perill. Però Fishman diu que està en perill potencial si aquesta comunitat està integrada dins una altra i les seves decisions necessiten el consentiment d'aquesta segona comunitat. Aquest perill de caràcter lingüístic és transportable a molts altres àmbits de la vida. L'Estat espanyol i les transferències de competències, fins i tot les plenes, a les autonomies també ho il·lustren a la perfecció. ¿Qui se'n pot fiar, d'aquest Estat, després de tants d'anys de mentides i d'atiar rebuig?
