No fa gaire, em va arribar un PP (un PowerPoint) que em reptava a resoldre un enigma. Com que crec que és il·lustratiu i no en conec l’autor, faré com feien sovint els autors medievals, que quan els interessava una història la plagiaven sense gaire miraments i l’adaptaven a les seves necessitats i referències. Jo, per a ajustar-la al meu motlo, n’he reduït l’extensió i l’he traduïda. Supòs que va ser enviada per Internet amb la voluntat de donar-hi la màxima difusió, per tant no crec que l’autor, a qui voldria fer arribar la felicitació, hi tengui res a dir. Aquesta és la història:
En Gabriel, pare d’en David (un nin de 8 anys), surt amb el cotxe de Madrid, cap a València. En David, el seu fill, va amb ell.
En el trajecte tenen un greu accident. L’impacte mata en Gabriel, però en David en surt viu. Una ambulància d’un hospital de València arriba ràpidament al lloc de l’accident i trasllada el ferit a l’hospital.
Quan hi arriba, els metges el comencen a atendre. Després d’intercanviar parers i d’estabilitzar-li les funcions vitals, veuen que la situació d’en David és molt greu. Necessiten fer més consultes i saben que és molt arriscat dur-lo a un altre hospital.
Després d’una reunió, l’equip mèdic es comunica amb l’Hospital Infantil de Madrid i conversen amb una eminència en el tema, a qui informen dels fets. Com que també és del parer que és millor no traslladar el ferit, decideix partir immediatament cap a l’hospital valencià. Quan hi arriba, els metges que han tractat en David li proporcionen tota la informació de l’estat en què es troba i esperen ansiosos la seva opinió. Al cap d’un moment, un dels metges li demana amb un fil de veu: ¿Vostè creu que està en condicions de salvar-lo?
I obté la següent resposta:
-Esper que sí. Faré tot quant pugui. ¡És el meu fill!
Si en arribar aquí, els qui abans no coneixíeu aquesta història, no podeu trobar la clau que explica aquest final, abans de continuar, tornau-la a llegir. Teniu una segona oportunitat (jo vaig haver de demanar sopes).
Si ja hi heu pensat una estona i no n’heu tret l’entrellat, continuau llegint, que ara ve la solució. És molt senzilla: l’eminència és sa mare (la mare d’en David). M’imagín que els lectors que heu arribat fins aquí no compartiu la visió sobre la igualtat entre homes i dones que Aristòtil, a la Poètica, exposava quan deia que “àdhuc una dona pot ésser bona i pot igualment ésser-ho un esclau, per bé que, tal volta, l’una sigui un ésser inferior a l’home i l’altre totalment vil”. Així i tot, entre els qui no haureu sabut i els qui no vàrem saber trobar l’explicació, segur que n’hi ha que no són gaire feministes i d’altres que ho són força. Però, molts (per no dir tots), no hem anat a pensar que l’ eminència fos una dona, tot i ser una professió en què la presència femenina és pràcticament idèntica a la masculina (clarament superior, en les generacions més joves). I encara hi hem d’afegir que, des del punt de vista gramatical, totes les referències sensibles al canvi de gènere que en el text es fan a l’eminència són en femení. Per tant, no és de més preguntar-nos què és que és masclista, ¿la llengua o el nostre substrat mental?
Resolt l’enigma de la història, ens queden altres dubtes. ¿Per què podem pensar d’una determinada manera i, sense adonar-nos-en, actuar contradient el nostre pensament i el nostre desig i voluntat de pensament?
¿Per què Podemos si resulta que n’hi ha que no poden? No pogueren els qui, diumenge passat, a l’assemblea d’Eivissa, volien intervenir en català. Una part de la resta d’assistents s’hi oposaren. Conec simpatitzants i membres de Podem/Podemos que defensen obertament i amb compromís l’ús del català; per això no deixa de sorprendre que, en una formació com aquesta (per l’ideari que defensa i per la procedència de molts que en són part), hi hagi sectors que impedeixen l’exercici d’un dret tan bàsic. ¿És per aquesta dificultat de lligar l’ideari a les actuacions? ¿O la reacció de, quan l’exercici d’un dret per part d’un altre ens incomoda, d’oposar-nos-hi, de negar-lo?.
¿Per què l’aparell estatal espanyol, fonamentat -diuen- en el funcionament democràtic (el dret d’opinar, de manifestar-se, de triar, de votar...), fa el ridícul perseguint amb obsessió malaltissa una activitat -el 9N- que ja ha desqualificat de tot valor legal i que, a més, els convocants només li reconeixen un valor demostratiu de la voluntat que socialment domina? ¿Potser és per la tradició profunda de preocupar-se sols per vèncer i oblidar-se de convèncer? El problema d’aquesta tradició, però, és que en democràcia el que importa (o hauria d’importar) no és vèncer, sinó convèncer.
