Sense govern viuríem molt millor. Aquesta és una afirmació que amb governs com els actuals té fàcil trobar avaladors. Ja sigui per les decisions que prenen els presidents, els ministres o els consellers o per les contínues contribucions que hi fan des del partit, no hi ha hagut fins ara cap període en què els governants, en lloc de resoldre els problemes i fer la vida més fàcil i plàcida als ciutadans, n’haguessin creats tants i en tants d’àmbits alhora: ensenyament, comerç, mitjans de comunicació, món laboral, cultura, convivència ciutadana i vida privada... En tots aquests àmbits, acabarem els períodes de legislatura en una situació pitjor de com els havíem començats. Si no pots resoldre un problema crea’n un altre que el dissimuli. En lloc de solucionar els existents, sembla que pretenen crear-ne de nous i carregar-ne la responsabilitat, la culpa, els orígens... als altres. Si aquest és l’objectiu, segueixen una bona tàctica en establir, per als llocs que haurien de ser de responsabilitat, perfils de competència, a tot estirar, mediocre, que ocupen individus tan prepotents i agressius com servils, limitats i mancats de sentit comú.
Un àmbit en què tenen especial fixació i incidència, a més de l’escolar, és el del comerç. Si ja és d’ordinari que dificulten la supervivència de la xarxa ciutadana de comerç tradicional i afavoreixen les grans superfícies perifèriques, ara han fet una demostració més de virtuosisme amb l’oferta de la targeta blava. Una proposta que ha provocat, en part de la societat, una reacció de rebuig que ha rebotat en els comerços que s’hi havien adherit, o que ho semblava. No ha estat la reacció contra uns comerciants que demostren el suport a un partit polític determinat -cadascú és lliure de fer, en aquest sentit, el que consideri millor i, naturalment, d’errar. Ha estat la resposta a qui et discrimina perquè no hi milites (et cobra més pels seus productes o serveis que als afiliats). Una resposta que no sorprèn ningú amb un dit de seny. Així i tot, hi ha qui l’ha qualificada de nazi, amb tanta lleugeresa que, fins i tot, ha hagut de fer una cosa tan inhabitual com és demanar -encara que a mitges- disculpes. Potser hi ha comerciants que no han sabut preveure que adherir-s’hi seria una decisió, paradoxalment, poc popular, però és mal de creure que no ho sabessin veure els del partit. Res de nou. Com en moltes de les seves propostes al comú de la societat: ofereixen avantatges, prometen beneficis i el resultat són perjudicis.
Declaracions de caps de cartell sobre la superior intel·ligència dels homes, anuncis ministerials de perseguir els excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió en les xarxes socials (de moment sembla que només per a protegir-se a ells mateixos: ¿o és casualitat que la primera actuació, després de l’anunci del ministre d’Interior, hagi estat contra un twit, infame, que es referia als membres del PP, mentre diàriament des d’algunes televisions, webs i ràdios se’n fan de semblants i de pitjors, amb tota impunitat, contra altres col·lectius?), redirecció de les causes d’un lamentable assassinat -amb víctima i autores del seu partit, enfrontades sembla per qüestions internes i laborals- a la crispació que provoquen els altres, els qui no són del partit, els qui protesten contra la situació d’injustícia social per què passen milers de ciutadans...
I, mentrestant, neguen el diàleg als qui no pensen com ells, ni els reben, ni -encara que siguin milers els qui es manifesten- els escolten... Els culpabilitzen. Tant és si la qüestió és el desig d’independència de Catalunya com d’actuar amb racionalitat en el sistema educatiu. L’única conversa que sembla interessar-los és el monòleg amb els incondicionals i el diàleg amb els grupuscles més reaccionaris.
Cobejant el benefici personal, com el rei Mides, n’han sabut imitar les conseqüències nefastes i tot quant toquen fan malbé. Diuen que va bé i, cada dia que passa, més problemes col·lectius i més gent amb problemes personals extrems. Fa poc em contaren uns casos concrets que escarrufen i que són sols la punta de l’iceberg de les penúries que pateixen molts dels nostres conciutadans. Només un exemple: a Son Llàtzer, hi va ingressar un home que havia patit un segon ictus, que, quan li demanaren per què no es prenia el medicament que li havien receptat, contestà que havia de triar entre comprar-lo o comprar menjar per als fills, que no té doblers per a les dues coses.
Només la renúncia a la responsabilitat com a ciutadans, l’egoista adhesió a la comoditat de ser manats o la curtor de mires i d’essència pot explicar permetre la continuïtat de situacions com aquesta.
