Diuen les cròniques de l'època i els llibres d'història que en tracten que Vicent Ferrer, el sant valencià, quan predicava fora dels territoris de parla catalana (se sap que ho va fer a Castella, Occitània, Bretanya, Aragó...) continuava usant el llenguatge popular de la seva terra, sense que això fos impediment per a ser el predicador més influent i popular entre les masses del seu temps (vegeu, per exemple, el capítol que li dedica Martí de Riquer en la recomanable Història de la Literatura Catalana, publicada conjuntament amb Antoni Comas i Joaquim Molas). Les seves predicacions, vertaders espectacles, segons sembla, eren seguides per multituds, més o menys fanàtiques, anàs on anàs. Hem de suposar que el devien entendre prou per poder seguir el fil del que deia (i no deia poc). També podríem pensar que devia ser un fenomen semblant al dels intèrprets i conjunts que en els seus concerts i shows canten en anglès i són seguits per multitud de fans que no entenen què diuen. És cert que, a la seva època i deixant el cas de la Bretanya, les llengües romàniques no s'havien distanciat tant com avui i el contínuum lingüístic no trobava gaire sotracs. Però, sobretot, allò que hi devia haver era voluntat d'entendre'l.
Aquesta voluntat d'entendre l'altre és –ja ho hem escrit altres vegades– un factor essencial perquè la intercomunicació sigui possible. Tots hem estat testimonis, si no protagonistes, de situacions d'intercomprensió entre dues persones parlant llengües diferents i, per l'altra banda, de casos d'incomprensió d'expressions en una llengua diferent però d'una transparència (entre la llengua de qui escolta i del que li parla) ben evident.
Aquesta actitud de no poder/voler comprendre gens altres llengües pot ser deguda a barreres psicològiques o a barreres ideològiques. La ignorància (encara que només sigui pràctica) de la possibilitat de comunicar-se passivament en una altra llengua que no sigui la pròpia d'un individu seria el cas extrem d'aquesta ineptitud. Mark Twain, a Les aventures de Huckleberry Finn, descriu un diàleg en el qual Huck intenta explicar a Jim, un esclau pròfug que viatja amb ell, la normalitat que suposa que hi hagi gent que parla altres llengües (en aquest cas el francès), davant la sorpresa que aquest ha manifestat en veure que es podia parlar sense que fos en anglès. Després d'uns arguments poc sòlids basats en les maneres com "parlen" els gats i les vaques, Jim li contesta (en la traducció catalana de J. Fontcuberta, editorial La Magrana):
—Bé, doncs, no té cap sentit que un gat pa'li com un home. Una vaca é' un home...? I una vaca é' un gat?
— Ni una cosa ni l'altra
—Iavors la vaca no té pe'què pa'lar com cap d'eis. Un f'ancès é' un home?
—Sí.
—Molt bé. Iavors, per quin set sous no pa'la com un home? Conte'ta a això, apa!
I s'acaba la discussió perquè Huck pensa que era inútil "malgastar saliva", perquè no "es pot ensenyar de discutir a un negre". Un bon acabament: si un pensa que parlar com un home és parlar anglès, l'altre no en desdiu gaire amb la idea sobre la capacitat reflexiva dels negres.
La intercomprensió, ho podem comprovar sovint, és un dels objectius que s'esgrimeixen quan s'argumenta a favor de l'adquisició d'altres llengües. Però poques vegades es té en compte que es podria avançar molt en aquest objectiu només si socialment es generalitzàs la percepció del valor de les llengües dels altres i la capacitat d'intercomprensió que la voluntat i l'actitud oberta davant la diversitat ens poden aportar. Mentre, en parlar de llengües, es diferenciï entre llengües importants i llengües sense importància, ens anirem empobrint —i no només lingüísticament— tant des del punt de vista individual com del de la col·lectivitat. L'escola hi pot fer molt a favor; potser no tant promovent l'aprenentatge de llengües com l'obertura a les llengües, a les altres realitats lingüístiques. Fa un parell de setmanes vaig sentir un nin mallorquí de deu anys que cantava una cançó d'aniversari en txec. Resulta que a la seva escola feliciten els aniversaris dels companys de classe amb cançons en la seva llengua d'origen, que prèviament ells els han ensenyat (i és una escola "en català", naturalment). És probable que actuacions com aquestes els ajudaran a no comportar-se com aquell client de l'acudit que demana:
— ¿Cuánto le debo?
—Cinc euros.
— ¡En castellano!
—Diez euros.
— ¿No había dicho cinco?
Quan la incomprensió és simulada, alguna cosa més hi ha que un simple problema lingüístic.
