OPINIÓ

Judes i la foscor

Coripe, província de Sevilla, Comunitat Autònoma d'Andalusia, Regne d'Espanya. Però de despropòsits com aquest n'hi ha per més bandes.

Mai no he aplaudit la crema de banderes ni de fotos de ningú per a manifestar-s'hi en contra. Així i tot, consider que és una manera –poc encertada, si voleu– d'opinar, sempre preferible a l'agressió física i molt millor que la de cremar directament les persones que la bandera o la foto representen.

Així i tot, pens que aquests fets no haurien de tenir conseqüències policials ni judicials, sobretot si la bandera o la foto que cremes són propietat teva. Ara bé, la resposta d'una societat sana hauria de ser de desaprovació i allunyament.

Amb aquestes tradicions tan poc edificants, la imatge dels coripenys no en surt gaire agraciada. No sols se'n fa la crema, del ninot que representa Judes, que alhora representa els jueus, i que enguany a Coripe ha representat Puigdemont, sinó que també el cusen a trets; l'afusellen, vaja. L'alcalde ho ha volgut suavitzar amb una expressió semblant a una disculpa i afegint que també han cremat “polítics, banquers, àrabs...”. Tot un atenuant.

N'hi ha que han volgut amortir la feta comparant-ho amb la cremada de les falles valencianes. Valenta comparació. Darrere les falles hi ha la feina artesana de centenars d'hores de molta de gent que pretén lluir-se amb la realització de les escultures que representen, amb més o menys encert, aspectes de la vida social. El foc crema l'obra, no crema un personatge o un altre, crema tota la representació amb referència a la fugacitat de tantes coses. La crítica rau en la representació, no en la crema, que més aviat hi posa fi.

Comparar la bajanada coripenya amb les falles és estult. El Judes de Coripe, com tants d'altres de semblants, és un espantaocells sense gràcia que, en aquest cas, acaba penjat d'un arbre sembrat dins un cossiol de plàstic, al qual uns individus, fent gala d'una estrenuïtat sense parió, disparen a boca de canó abans de calar-los foc, a l'espantall i a l'arbre. Si aquestes són les tradicions que cohesionen, estam arreglats. En alguns altres indrets, com a mínim, proven de retocar per la via de la 'correcció política' els referents dels 'bujots' i en lloc de representar persones al·ludeixen a fets com les pensions baixes o la contaminació.

No puc dir si a l'acte de Coripe hi ha odi; però, si no n'hi ha, sembla que n'hi ha molt més que en el fet de posar-se un nas de pallasso devora un policia, d'escriure un rap o de cremar una bandera espanyola i una foto del rei.

Quan mostres d'aquesta mena van contra els poderosos, pot tenir un cert sentit donar sortida festiva i burlesca a la irritació popular. I té risc. Però, ¿quina valentia mostren els qui fan aquestes insolències contra els febles, contra els perseguits pels governs? Darrere la crema d'aquests Judes hi bateguen les persecucions inquisitorials; també el poble assaltava els calls a benefici dels poderosos que atribuïen el malestar dels pobres a la minoria jueva. Massa fàcil és veure-hi paral·lelismes amb l'Espanya d'avui.

Hi ha partits que, en comptes d'actuar per a fer més habitable la societat en la qual estan inserits, promouen la crispació fins a extrems delictius als ulls de la raó i el sentit comú. I, al costat d'aquests partits, molts de mitjans de comunicació. La tergiversació de les coses, les mentides flagrants, etc. ja no desqualifiquen les persones que hi fonamenten el seu discurs. En aquestes circumstàncies no hi ha espai per a l'acord, per a la convivència; al final el resultat és que no hi caben tots els qui hi són i l'exclusió esdevé l'única solució que són capaços de plantejar-se.

El major despropòsit de tota aquesta història de Coripe és que la festa no és resultat de l'ocurrència de quatre jovenots esburbats que depassen la línia de la conveniència. És obra de l'associació de pares de l'escola del poble que ho plantegen com una manera de treure recursos per a pagar el viatge de final de curs. Una imatge ben edificant, la que ofereixen als fills aquests pares tan ocurrents i l'escola als alumnes.

El procés català ha fet de mirall del grau de consolidació de la democràcia a la societat espanyola i, com que la imatge que reflecteix és ben lamentable, la sortida que ha triat l'Estat és destruir el mirall.

D'altra banda, lluny de ser una covardia, l'exili de Puigdemont i els altres polítics ha servit per a posar en un plat de la balança la justícia europea i en l'altra l'espanyola; tampoc no ha agradat el resultat i per això ja va bé, al sistema, que el presentin com un Judes.

Però clar, ¿què podem esperar d'un sistema polític i social que considera que els valors a defensar són els dels policies cuirassats i armats que envestien contra gent amb les mans buides o els dels escopeters que disparen a la bubota de Coripe?