OPINIÓ

LNL: 30

Dia 29 d’abril de l’any 1986 el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la que hem anomenat Llei de normalització lingüística (LNL). La setmana passada, per tant, va complir trenta anys. A través dels mitjans de comunicació se n’ha fet memòria i el Govern ha organitzat una sèrie d’actes de recordança.

N’hi ha que han parlat d’actes de celebració. Uns altres han parlat de commemoració. Entre els valors associats als significats de la paraula celebrar n’hi ha dos que, clarament, poden produir malentesos a l’hora d’usar-los. Celebrar vol dir ‘acomplir’, ‘dur a terme’; així podem celebrar una reunió, per molt desagradable que pugui ser. Però celebrar també vol dir ‘alegrar-se’, ‘fer una festa’; i, per tant, podem celebrar una festa d’aniversari o que un tingui bona salut. Però alerta, si parlam de celebrar el funeral d’un familiar –tot i ser ben comú i lloable– qualcú s’ho podria prendre malament.

I a la LNL, la podem celebrar? Ja hi ha hagut veus sobre la inconveniència de fer-ne celebració, entenent-la com a acte per a manifestar alegria i satisfacció. A parer meu hi ha raons suficients per a justificar aquesta reticència. Han passat trenta anys i, probablement, la situació del català en aquests moments, i en molts aspectes, és més preocupant que fa trenta anys. Això vol dir que, malgrat la vigència de la LNL, no s’han assolit els objectius que l’haurien inspirada. Les raons de l’asincronia són diverses: els canvis demogràfics, l’expansió del mercat global, la major permeabilitat de les fronteres lingüístiques i comunicatives, l’ hostilitat constant de l’Estat, la reiterada deixadesa –si no animadversió– de bona part dels governs balears i d’altres administracions amb relació a les obligacions i el compromís que els atribueix la LNL. Tot plegat ha fet que –com passa amb els mòbils i els ordinadors– pugui haver-se fet obsoleta molt abans que se n’hagin sabut, o volgut, aprofitar totes les prestacions. No és estrany, per tant, la resistència a celebrar aquests trenta anys de vigència.

Seria, però, poc rigorosa i adequada una anàlisi que no reconegui que, alhora del retrocés en alguns àmbits durant aquests trenta anys, en altres s’han produït progressos importants, encara que insuficients. En el camp del domini de les habilitats lingüístiques bàsiques (entendre, parlar, llegir i escriure), l’expansió ha estat considerable, sobretot entre la població jove, que ha pogut tenir el català com a llengua d’aprenentatge; el domini de les quatre habilitats lingüístiques és reconegut per més del 90% dels joves autòctons nascuts després del 1986. Aquest domini de les quatre habilitats és imprescindible, tot i que no suficient, per a la conseqüent expansió dels usos del català. En l’Administració municipal i en l’autonòmica la utilització regular de la llengua catalana, encara que amb excepcions significatives, és més elevada ara que trenta anys enrere. La utilització del català en segons quins contextos –no en tots, malauradament– no troba els obstacles ni provoca les reaccions viscerals d’antany (recordem les dificultats que teníem fins i tot per a expressar-nos-hi en les reunions dels claustres de professors de molts de centres). S’han esvaït considerablement els prejudicis sobre la identitat de la llengua i sobre els usos formals i els informals (en l’enquesta del 2014, els qui es manifesten en desacord amb la catalanitat de la llengua no arriben al 13%).

És evident que ni les reculades ni els avanços s’han d’atribuir sols a l’existència de la LNL. És un factor més, un instrument que, quan s’ha volgut fer servir, ha estat útil per a avançar en el procés de retornar al català les funcions socials que li corresponen com a llengua pròpia de les Illes Balears. El comportament del conjunt social és el factor més determinant de tots, el principal actor i el principal beneficiari. Les institucions polítiques n’han d’aclarir i facilitar les estratègies i els compromisos. En una bona part d’aquests trenta anys, contràriament, les institucions han fomentat la desorientació i els prejudicis.

No hi ha cap comunitat humana que podent exercir lliurement l’autoregulació i control triï arraconar l’ús de la seva llengua i, molt menys, que vulgui participar en l’extinció. Quan això passa, la llengua no és l’única pèrdua.

Pel que fa a l’avinentesa dels trenta anys, la millor opció és celebrar-ne la commemoració amb voluntat d’esmena i d’aprendre dels errors i els encerts, que de tot hi ha hagut durant aquest període.