Som una anomalia. O aquesta és la percepció dels qui ens governen. Ho demostra la Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa , LOMCE (o, si la traduïu, LOMQE). La LOMCE està pensada per a una societat que no és la nostra. La manera com es tracta la qüestió lingüística n'és una prova incontestable. Qui l'ha redactada o bé pensava només en -amb algunes excepcions pel nord- l' España Uniforme d'aquell mapa de Torres Villegas, publicat el 1852, o bé ja la pensa tota uniforme. Però com que no ho és, uniforme, hi afegeixen pegats. No és una cosa nova; és la cançó de sempre.
La redacció de la Llei distingeix diversos tipus d'àrees/assignatures: troncals i específiques, que són d'aplicació general, i de "lliure configuració autonòmica". En tots els nivells educatius, la matèria de Lengua Castellana y Literatura és part de les troncals i, en canvi, la matèria de Lengua Cooficial y Literatura és tractada com a de lliure configuració autonòmica, obligatòria per als alumnes de les comunitats que en tenen.
Primer, estableix que uns alumnes, que viuen majoritàriament a la perifèria territorial, tenen més obligacions que els altres: a més d'aprendre la llengua pròpia/històrica del territori, com tots, n'han d'estudiar una altra, pròpia d'altres territoris i obligatòria per a tothom. Una alteració de l'equilibri que se soluciona simplement afegint apartats a la Llei.
En aquest mateix sentit, la normativa de requisits per a la promoció de curs incrementa la dificultat per als alumnes amb més càrrega. Com que, a l'hora de promocionar, té en compte les assignatures suspeses en lloc de tenir-hi les aprovades, resulta que els alumnes d'aquests territoris que tenen una assignatura més en el currículum, també n'han d'aprovar una més que la resta per a poder passar curs.
És difícil creure que la normativa espanyola tracti tothom de manera igualitària. I n'hi hauria prou considerant com a llengua troncal la llengua pròpia del territori on està ubicada l'escola i que, per a tots, fos troncal, específica o de lliure configuració una altra llengua "espanyola". Si voleu, que fos el castellà allà on no és pròpia i una altra en els territoris castellanoparlants (a triar segons la proximitat o qualsevol altre criteri). Però, en aquest aspecte, es continua "protegint" els espanyols prioritaris del contacte amb les llengües dels secundaris.
Així i tot, l'aportació més innovadora deu ser la disposició addicional 38a, on es desenvolupa una minuciosa normativa que pretén, tapant totes les encletxes precedents, dificultar el manteniment i l'expansió de l'ensenyament en català. Unes traves que, disfressades de defensa de drets individuals i desvirtuant, pel que fa al domini de les dues llengües oficials, els resultats que obtenen els models vigents, volen dur-los al col·lapse. S'hi estableixen restriccions (no hi valen remeis com l'atenció personalitzada ni la separació en grups) pel que fa al respecte dels drets individuals de rebre ensenyament en castellà (amb relació al català, ja sabem què passa, per exemple al País Valencià). La LOMCE és un altre producte de la factoria dels horrors educatius: un caramel·let farcit de verí, però embolicat amb els papers de coloraines de la demagògia. Com el TIL.
Si tenim present que el govern de les Illes Balears, a més de sord a les veus majoritàries dels implicats i capaç de fer quadrar de cop els militants díscols, és més wertista que en Wert, poc podem confiar-hi perquè, si la LOMCE entra en vigor, apliqui el model lingüístic que necessitam a les nostres escoles.
No és sols en l'aspecte lingüístic que els efectes de la LOMCE seran nefasts, sinó, i a pesar del que diu a l'exposició de motius, en gairebé tots (igualtat, autonomia dels centres, adequació a la realitat, qualitat, flexibilitat, diàleg entre els actors...). Divendres i dissabte, a les Jornades "Quina educació volem? Del TIL a la LOMCE", organitzades per la plataforma Crida, es debaté amb interès sobre totes aquestes qüestions.
