L’ escala d’emblanquinar o El perill de la sobrassada... He dubtat entre aquests dos començaments de títol perquè crec que, tant l’un com l’altre, reprodueixen prou bé el sentit de l’article. ¿Qui havia de dir que les gavines arribarien a convertir-se en una imatge tan poc elegant? Fins no fa gaire les gavines eren objecte d’un ús idealitzador en la literatura, en cançons, en títols i en proses (“Oh, gavina voladora...”, Jo pos per testimoni les gavines, L’irradiador del port i les gavines, “Una gavina i un corb marí”, “Com les gavines”...). De fa una partida llarga d’anys, però, els efectes que provoquen en el nostre ànim no són tan lírics. Les gavines, darrerament, s’han convertit en símbol d’un partit polític poc motivador d’imatges poètiques entre bona part dels qui l’experimenten i -com també diuen dels coloms- en rates amb ales, que s’escampen pertot arreu com si fossin un malson ideat per Hitchcock: des dels femers fins -potser en comunió amb el que simbolitzen- als patis de les escoles. ¿Què degué ser primer: aquesta reconversió de les gavines o l’apropiació de la seva imatge pel partit?
Els símbols, segons l’ús que en facin, poden esdevenir instruments que, en lloc de suggerir en positiu, remeten al contrari. La creu gammada (o esvàstica) té un origen molt antic (n’hi ha que la situen ja a l’edat de bronze) i fou usada, entre d’altres, per pobles aris, germànics, precolombins... i per religions com l’hinduisme, el budisme... Sembla que volia representar la rotació del sol. Però avui dia, per a la gran major part de la humanitat, és únicament el símbol d’una de les majors atrocitats de la història. De fet, arran de l’associació amb el nazisme, ja des dels primers anys d’actuació dels que defensaven aquesta ideologia, l’ús de l’esvàstica va perdre la presència en molts d’indrets que no hi volien tenir res a veure, sobretot quan eren pròxims a l’àrea d’influència del moviment nacionalsocialista. La bandera espanyola -un altre exemple-, encara que ara la vulguin com a bandera d’una democràcia, difícilment, als ulls de molts, deixarà de dur com a rèmora associada el lligam amb una dictadura o, com a mal menor, amb els toros.
Si els embotits es converteixen, de Campos ençà, en el símbol del PP (uns, els nostrats, per voluntat pròpia del PP; i uns altres per atribució externa) pot ser que, com a mínim per a una part considerable de la població, pateixin la mateixa degradació que les gavines, l’esvàstica i altres símbols. En aquest cas, pot ser que la degradació en la representació social consisteixi que la sobrassada torni blanca (una de les plagues bíbliques que més fort ha sacsejat aquesta terra, com recorda Acorar, el magnífic monòleg d’Antoni Gomila) o que, empegueïts que ens hi relacionin, n’hàgim de menjar d’amagat, com aquells a qui posen a règim perquè el colesterol (dolent) no s’enfili massa.
Però, les sobrassades i els altres embotits que hi havia, fent-se costat, sobre la tarima campanera no estaven sols. Hi havia, com a suport, una escala de peu. Una escala de peu, que també anomenen de figueraler, però que, a més de fer-la servir per a collir figues, s’usava en moltes d’altres activitats (de perxa per al porquim, és un fet insòlit), entre les quals hi havia la d’emblanquinar. Potser, sense voler, amb aquesta escala han trobat un símbol més coherent amb el que significa el PP per a les Illes, si tenim en compte els discursos que s’hi sentiren, a Campos, en els quals defensaven “lo nostro”, les nostres tradicions i la cultura, es declararen com els millors amadors de la llengua (deu ser un amor sado o d’aquells que maten), prometeren la recuperació del negoci de la (¿mala?) llet i s’extasiaven en les meravelles de la seva gestió i en el futur que ens espera. Ja sabeu que emblanquinar, a més de voler dir fer tornar blanca una superfície (sobretot si és amb calç), també vol dir, amb paraules del DCVB, “enganar amb bones paraules”, o sigui estafar, embetumar, entabanar, ensibornar, embalmar, prendre el pèl...
I mentre fan malbé aquesta llengua i els trets d’identitat del poble que diuen estimar tant (molt més que ningú altre) amb la voluntat de provocar tensió social i discussions estèrils que, com a cortina de fum, tapen les seves prioritats reals, difereixen la resolució dels problemes socials i, alhora, eviten la conjugació en primera persona plural (o singular) del verb blanquejar que, mirau per on, és sinònim d’emblanquinar. Deuen pensar que qui dia passa any empeny e la nave va.
